Quedar amb una petita colla d’amics com vam fer ahir per anar a contemplar la posta de sol al golf de Roses és una manera aparentment senzilla de celebrar el món, la bellesa i la companyia. El fet ofereix, si se sap mirar, la millor apoteosi d’una òpera de Wagner o una tragèdia de Shakespeare a l’aire lliure, amb tots els seus ingredients constitutius de misteri, somnis, ambició, amor i mort. Arriba a la grandiositat d’aquells curts instants --tan quotidians i alhora tan victoriosos-- en què l'horitzó adopta el color palpitant, carnal i lluent de la taronja sanguina i la lluna comença a centellejar sobre el mar amb un fulgor llis i sense dubtes. Conté les claus del gran enigma de la mirada humana damunt les coses, brinda en safata un exercici de virtuosisme natural i una descoberta de la part admirable de la realitat. La posta només dura minuts capaços de convertir-se en emoció. És probable que l’únic Sant Grial localitzable en aquest món es trobi a les postes de sol contemplades des de la terrassa de l’Almadraba Park Hotel de Roses amb amics. (foto Xavier Sitjà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada