Quan vivia al piset de la tercera planta d’aquest edifici de l’avinguda Palmerston de Brussel.les, a dues passes del Mercat Comú, els lloguers dels últims pisos sense ascensor de les casetes modernistes arrenglerades eren assequibles. Totes tenien una franja de jardinet al davant que no servia de res i unes escaletes fins arribar al portal que servien per caure quan les recobria la neu o el gebre. L’ús que el clima permetia fer de l’avinguda enjardinada es reduïa al mínim d’entrar i sortir de casa expeditivament. La vida en general resultava plàcida i procurava una sensació de solidesa i funcionalitat, l’única preocupació era alimentar l’estufa sense excusa. El paisatge urbà resultava ser un concepte de vaguetat grisa com el cel de cada dia, dintre d’un benestar assentat a desgrat de la meteorologia. Jacques Brel s’exclamava: “El fet de ser belga no s’explica. És com les maduixes. Expliqui’m les maduixes. No són un meló, simplement. Belga? Bèlgica és una noció geogràfica”. Georges Simenon no va voler mai abandonar la nacionalitat belga ni naturalitzar-se francès, malgrat que vivia a França des dels 18 anys. I declarava : “No tothom té la sort d’haver nascut a Liechtenstein o a Mònaco. Aleshores, m’estimo més ser belga faute de mieux, en absència de millor alternativa, perquè no significa res”. Alguns dies enyoro coses de Bèlgica, la ingravidesa d’un país malavingut, però capaç d’oferir als ciutadans aquella existència sense preguntes de l’avinguda Palmerston, encara que només s’utilitzi per entrar i sortir de casa sense més sorpreses que les inevitables.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada