Arriba un moment de la tardor que m'agrada seure sota un castanyer d’Índies i mirar com passa la gent. La reforma urbanística moderna de París va posar de moda la plantació d'aquesta espècie als nous bulevards, per l’elegància de les fulles de cinc lòbuls i les flors verticals en forma de raïm erecte a la primavera. La flor dels marroniers es multiplica a cada arbre fins a recobrir-lo “amb orgull de sexualitat acabada d’estrenar”, diu Narcís Comadira al llibre Dies de França. Molts altres indrets van seguir la moda parisenca, per exemple a aquesta placeta de la foto adjunta, a Ceret. A Barcelona hi ha poquíssims
castanyers, però el Montseny és a prop. La contaminació i el canvi climàtic castiguen els castanyers urbans, en canvi aquests de la vila de Ceret viuen una vellúria esplèndida, a l'obaga del Pirineu afavorida pels cursos d’aigua i el microclima. El vell banc de seure situat sota les seves capçades és d’allò més humil, però els castanyers li atorguen majestat. A la mínima expressió d'un banc s'hi pot trobar la màxima expressió d'alguna cosa.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada