Els déus generosos de la lectura al tabernacle de la llibreria Delamain

Una de les primeres coses que faig a París és entrar a la cèntrica llibreria Delamain, un ritual que activa la flama d’algunes il.lusions. Fa llargues dècades que ho repeteixo amb la mateixa funesta inclinació de voler entendre les coses i explicar-me el món a través dels llibres, fins a comprovar la futilitat de l’enigma. Ingmar Bergman feia dir a un dels personatges de la seva pel.lícula Sonata de tardor: “Envellir és com escalar una gran muntanya: durant la pujada les forces disminueixen, però la mirada és més lliure, àmplia i serena”. Es tracta de la llibreria més antiga de París en actiu. inaugurada el 1708. Es troba davant la Comédie Française i el jardí amagat de la Place Royale, a la planta baixa del gran xamfrà que ocupa l’Hotel du

Sempre s'ha de tenir un hotelet predilecte a París, potser dos

Poden haver passat molts anys des de la primera vegada, però sempre cal comptar amb un hotelet predilecte a París perquè no se sap mai com vindran donades les ganes de tornar a recórrer alguns camins. De fet, jo n’hi tinc un parell. N’he provat uns quants més al llarg d’èpoques diferents i mantinc aquests dos punts de referència, fixos com l’atracció de la ciutat, sempre que s’hi posi l’estat d’ànim indispensable. Sense això últim tots els hotels són mísers. Em tranquil.litza saber que hi són i que, si hi torno, reconeixeran els meus passos. Alguns dies selectes lluu el sol i incita els grisos parisencs a adoptar un to radiant, trèmul i efusiu, com exaltats per un ímpetu biològic. Aquests dies París es gronxa en el somni de la seva elegància, estimula el sistema de gestió de les emocions, produeix una llum tibant sobre les arrugues de la vida, una propensió cap a l'acció de gràcies, un parpelleig del sol sobre la víscera viva del món. Però en general els majestuosos grisos republicans de París es presenten en la versió humida durant els freqüents dies plujosos, d’un cel de

El confort sense preguntes al meu piset de l’avinguda Palmerston

Quan vivia al piset de la tercera planta d’aquest edifici de l’avinguda Palmerston de Brussel.les, a dues passes del Mercat Comú, els lloguers dels últims pisos sense ascensor de les casetes modernistes arrenglerades eren assequibles. Totes tenien una franja de jardinet al davant que no servia de res i unes escaletes fins arribar al portal que servien per caure quan les recobria la neu o el gebre. L’ús que el clima permetia fer de l’avinguda enjardinada es reduïa al mínim d’entrar i sortir de casa expeditivament. La vida en general resultava plàcida i procurava una sensació de solidesa i funcionalitat, l’única preocupació era alimentar l’estufa sense excusa. El paisatge urbà resultava ser un concepte de vaguetat grisa com el cel de cada dia, dintre d’un benestar assentat a desgrat de la meteorologia. Jacques Brel s’exclamava: “El fet de ser belga no s’explica. És com les maduixes. Expliqui’m les maduixes. No són un meló, simplement. Belga? Bèlgica és una noció geogràfica”. Georges Simenon no va voler mai abandonar la nacionalitat belga ni naturalitzar-se francès, malgrat que vivia a França des dels 18 anys. I declarava : “No tothom té la sort d’haver nascut a Liechtenstein o a Mònaco. Aleshores,

No m'acostumo a la presència creixent de la Sagrada Família

Vaig néixer i vaig créixer a l’ombra de la Sagrada Família, era la plaça a la qual em portaven a jugar de petit i a patinar a la pista de ciment. No em vaig fixar mai gaire en el temple. Si en algun moment ho feia de passada, em semblava un edifici incomprensible, capaç de despertar-me mitja por amb la presència espectral d’uns volums amenaçadors, fora de proporció i d’harmonia. Ara encara és més voluminós i recarregat. Coneix un augment constant de les legions de turistes visitants i d’ingressos per aquest concepte. S’ha convertit en el monument més simbòlic de la ciutat. Quan la reveig molt de tant en tant, encara em provoca aquell mateix desassossec, la mitja por de quan era petit. No hi puc fer més, em desconcerta, m’aclapara, m’aixafa i em fa fugir esgarrifat. No m’hi he acostumat. Puc entendre la seva utilitat com a reclam, però encara penso que la plaça i la ciutat hi guanyarien sense, i tots

El castanyer de cada tardor per mirar com passa la gent

Arriba un moment de la tardor que m'agrada seure sota un castanyer d’Índies i mirar com passa la gent. La reforma urbanística moderna de París va posar de moda la plantació d'aquesta espècie als nous bulevards, per l’elegància de les fulles de cinc lòbuls i les flors verticals en forma de raïm erecte a la primavera. La flor dels marroniers es multiplica a cada arbre fins a recobrir-lo “amb orgull de sexualitat acabada d’estrenar”, diu Narcís Comadira al llibre Dies de França. Molts altres indrets van seguir la moda parisenca, per exemple a aquesta placeta de la foto adjunta, a Ceret. A Barcelona hi ha poquíssims

La gran immersió del visionari Jules Verne, ara amb tots els bits i uts

No té res d’estrany que l’escriptor Jules Verne sigui el protagonista de la nova exposició immersiva de gran format, amb projeccions 3D i ulleres de realitat virtual davant d’una pantalla amb cúpula o planisferi digital de 1.000 m2, oberta fins el mes de febrer al Centre d’Arts Digitals Ideal de Barcelona, al Campus Nord de la UPC. Més que com escriptor popularíssim (el segon més traduït de tots els temps després d’Agatha Christie), la iniciativa respon a un personatge capaç d’anticipar i novel.lar molts progressos tècnics i desplegaments científics quan encara no existien o es trobaven a les

Vèncer la mandra i sortir a contemplar el cel nocturn

El paisatge ofereix alguns dies quadres més vitals que als museus. La forma d’un núvol, el vol d’un ocell, el raig de lluna damunt d’un punt concret ofereixen l’emoció de contemplar un escenari natural mogut pel tremolor de realitat que conté. L’esclat acostuma a esvair-se amb la mateixa espontaneïtat. M’agradaria entendre la bellesa perquè intueixo que fa emergir una veritat secreta sobre nosaltres mateixos. Alhora, acostuma a ser la manifestació més tangible de la incapacitat de definir-la i, encara més, de corporitzar-nos al seu costat. El plaer de l’instant s’esmuny amb facilitat, però no impedeix l’impuls recalcitrant d’anhelar-lo. S’ha d’insistir a mirar, si es vol detectar la frisança de la troballa. Alguns dies selectes el dibuix enllustrat de les coses invita a palpar la turgència de les formes de la vida, fan revenir les fonts del desig i fomenten la il.lusió de mirar el cel per trobar un petit tresor. Qualsevol lluna és capaç de convertir-se en superlluna en funció de la visibilitat, el punt d’observació o el grau d’interès personal. Confesso haver dedicat algunes nits a meravellar-me davant del fulgor lunar projectat sobre el mirall arrissat del mar. Encara em desperten aquell punt d'il.lusió, com qui escruta un prodigi

El famós baldaquí en bronze del Vaticà ja no serà més negre

Sempre m’havia estranyat el color negrós, en un ambient de dauradures, del bronze del gran baldaquí de columnes serpentines fet per l’escultor Bernini que centralitza les quatre naus de la basílica de Sant Pere del Vaticà i cofa l’altar major de manera destacada. Aquests últims dies s’ha presentat a la premsa la restauració que ha tret del metall la brutícia del segles i li ha retornat el llustre, de cara als 32 milions de visitants esperats amb motiu del Jubileu 2025. El papa va encarregar el baldaquí a Bernini el 1624, quan l’escultor tenia 26 anys. Cinc anys després, a la mort de Carlo Maderno, es convertia en arquitecte principal del Vaticà, el lloc que havien ocupat anteriorment Bramante, Rafael

La posta de sol amb amics com a gran espectacle de cada dia

Quedar amb una petita colla d’amics com vam fer ahir per anar a contemplar la posta de sol al golf de Roses és una manera aparentment senzilla de celebrar el món, la bellesa i la companyia. El fet ofereix, si se sap mirar, la millor apoteosi d’una òpera de Wagner o una tragèdia de Shakespeare a l’aire lliure, amb tots els seus ingredients constitutius de misteri, somnis, ambició, amor i mort. Arriba a la grandiositat d’aquells curts instants --tan quotidians i alhora tan victoriosos-- en què l'horitzó adopta el color palpitant, carnal i lluent de la taronja sanguina i la lluna comença a centellejar sobre el mar amb un fulgor llis i sense dubtes. Conté les claus del gran enigma de la mirada humana damunt les coses, brinda en safata un exercici de virtuosism