El 1882 els besavis van obrir l’hostal Ca l’Enric a la Vall de Bianya, un municipi de 1.300 habitants a la sortida d’Olot en direcció al Ripollès i el Pirineu, immers en el paisatge que va pintar Joaquim Vayreda i novel.lar Marian Vayreda. Ara hi ha tres polígons industrials, una gran empresa farmacèutica, un despatx d’arquitectes de fama mundial i un dels millors restaurants del país, convertit en un altre “temple de carretera”. Els avis Desideri i Dolors van ampliar la carta sense deixar d’operar alhora com a botiga de queviures, forn de pa, estanc, barberia, fins i tot sala de ball. L’any 2002 els fills Joan Juncà, Isabel i Jordi van renovar l’establiment i van rebre l’estrella Michelin que encara ostenten. Els fills de Joan Juncà, Martí i Adrià (a la foto amb el pare i la inseparable gossa Nina), s’han incorporat a la cuina i la sala. Ahir hi vaig dinar amb una sensació de petita meravella, de l’aperitiu fins la sobretaula dialogada, passant per un seguit de plats o platets, entre els quals seria injust destacar només les cocotxes amb mongetes de Santa Pau, la sopa de becada amb pa i tòfona, la "becada de mar" (roger) a la brasa amb salmís, l'escudella i carn d'olla de caça, la perdiu en
escabetx a la col, la llebre a la royale a la
poitevine o l’ànec amb anxoves. L’amic Quim Curbet ens va fer la foto havent dinat, amb la seva càmera Leica, quasi com un retrat de la família reial britànica. Joan Juncà rebrà el 5 d’octubre vinent el premi Josep Mercader al Gastronòmic Forum de Barcelona pel conjunt de la seva trajectòria i jo vaig tenir la impressió de rebre’l des d'ahir al seu costat.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada