Cada vegada que vaig a Itàlia descobreixo amb sorpresa que la casa Barilla acaba de treure un nou tipus de pasta que aquí no trobo. Qualsevol de les preparacions de
pasta asciuta ultrapassa a Itàlia els ingredients del seu enunciat i concentra l’essència en un toc inconsútil, capaç de convertir els ingredients en una combinació melodiosa. Té relació sovint amb la
finezza de la
panna (res a veure amb la nata d’aquí ni amb la crema de llet), com també amb el bagatge acumulat de trucs d’enginy a l’hora de preparar un plat de pasta, transmesos de generació en generació com una ciència de cada família. Enyoro la tardor per retrobar al restaurant I Ghibellini de Florència el plat de temporada de caça de les "Papardelle al cinghiale": tallarines
amples amb carn picada de senglar amorosida per un lent sofregit secret. En una ocasió la meva acompanyant em va treure dels dits el bol.lígraf i el quadern amb els quals jo estava prenent notes a la taula d’I Ghihellini i va escriure de revolada unes ratlles que consevo: “Primer has de mirar la teva dona als ulls i prometre-li pasta i vi, no retreure-li res, refermar el sentiment de confiança. A continuació, si vols, afegeix uns allets de tendresa i una ampolla de chianti. A una cassola col.loca el desig d’aprendre i compartir, barreja l’incomprensible amb l’impossible i, si estàs atent, ja tindràs el plat. Només l’amor li dona gust. I de postres, formatge gorgonzola. Crec que tota la vida estarem junts (però no tot el temps, eh)”. A continuació va escriure més coses, però no totes eren veritat. (foto Quim Curbet)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada