La grandesa excessivament muda de Sant Pere de Rodes

La tramuntana m’infla la camisa quan, per fugir de la calor de la platja, pujo a Sant Pere de Rodes, un dels monuments romànics més grandiosos del país. Tot i així, l’elevada quantitat de diners públics que s’hi han invertit en la restauració durant les últimes dècades no ha resolt la qüestió de l’ús actual d’aquesta mena de monuments. El flamant Palau de l’Abat havia de ser un centre d’estudis i continua buit. S’han estudiat més les pedres que no les persones que hi vivien. S’han restaurat més els murs que no la selva boscosa, escurada fins l’os pel feudalisme del monestir. S’ha valorat més l’art que no l’explicació al públic d’avui de la misèria del feudalisme que representa, l’enorme desigualtat entre els senyors medievals i els monjos en

comparació amb la gent que construïa aquests grandiosos edificis i vivia sota la seva dependència. He llegit la monografia de 325 pàgines El monestir de Sant Pere de Rodes, de la historiadora de l'art Immaculada Lorés, a la qual no hi surt la gent que el va construir, habitar i patir. La síntesi l’he trobada en la literatura de Josep Pla, quan escrivia: “El monestir té un aspecte enterament feudal, en el sentit militar i polític de la paraula. És un símbol de poder físic, més que un símbol de poder místic”.