El ritual insistent d'arribar a Roma com qui torna a casa

Anar periòdicament a Roma com qui torna a casa és un ritual i els rituals inclouen per naturalesa una part mítica, un acte de fe, una il.lusió particular. La capital d’Itàlia ho facilita amb una naturalitat que enriqueix amb la teatralitat de la tradició i una capacitat de seducció reconeguda. Qualsevol persona de cultura llatina tindrà sempre dues pàtries, dues terres maternes: la seva pròpia i Roma. Tots els llatins som fills pròdigs quan tornem per uns dies al centre històric de la cultura d'origen. És l’única capital d’una antiga civilització que perviu en el mateix marc i fa coexistir les ruïnes amb la moderna aglomeració urbana. L’atractiu de Roma deriva d’aquest fet únic: la història i el present hi cohabiten. Vaig començar a anar a Itàlia de jove, amb el tren que invertia vint-i-quatre hores entre Barcelona i Roma. Desembarcava a primera hora de la tarda a la Stazione Termini sense haver sopat ni dinat ni gairebé dormit, però amb l’eufòria de tocar el somni amb els dits i amb els ulls. Experimentava una satisfacció única que un amic, un cambrer o una botiguera em eia davant de les meves voluntarioses expressions en la llengua del lloc: "Complimenti per il suo italiano!"... Aleshores em sentia l'home més feliç del món i trobava l'aire d'Itàlia impregnat d’una sintonia recíproca. Suposo que també se’n pot dir amor, amor correspost. (foto Quim Curbet)