El dia que vaig descobrir el Tadjikistan a una cafeteria de la Toscana

Vaig entrar a comprar un gelato da passegio a la petita cafeteria d’una localitat de la Val d’Orcia toscana, on m’allotjava per evitar les aglomeracions de Florència o de Siena. Em va atendre darrere el taulell una noia rossa d’ulls blaus, que em va semblar de fesomia eslava. La seva conversa amable, espontània i fluida em va fer decidir a menjar el gelat allà mateix, al taulell. Era l’únic client, cosa impensable a Florència o a Siena. Vaig tenir tot el temps de preguntar-li d’on procedia el seu accent fonètic i em va contestar amb un ampli somriure: “Sóc del Tadjikistan”. La resposta em va fer recordar l’atomització de les antigues repúbliques soviètiques i la meva ignorància sobre el Tadjikistan, que la noia emigrada em va fer descobrir quan em va donar conversa a la petita localitat de la Toscana. El món és més ampli, divers, mestís i atractiu que l’etnocentrisme habitual del nostre melic. Des d'aquell dia el Tadjikistan encarna als meus ulls el somriure d’aquella noia i el regust del seu gelat de stracciatella, pronunciat amb un accent encara més deliciós si el receptor hi posa una mica d’obertura d’esperit davant les descobertes de la confraternització. Els anomenats centri minori o petites viles de les regions històriques italianes són un tresor amagat, igual com el Tadjikistan.