Vaig entrar a comprar un
gelato da passegio a la petita cafeteria d’una localitat de
la Val d’Orcia toscana, on m’allotjava per evitar les aglomeracions de
Florència o de Siena. Em va atendre darrere el taulell una noia rossa
d’ulls blaus, que em va semblar de fesomia eslava. La seva conversa
amable, espontània i fluida em va fer decidir a menjar el gelat allà
mateix, al taulell. Era l’únic client, cosa impensable a Florència o a
Siena. Vaig tenir tot el temps de preguntar-li d’on procedia el seu
accent fonètic i em va contestar amb un ampli somriure: “Sóc del
Tadjikistan”. La resposta em
va fer recordar l’atomització de les antigues repúbliques
soviètiques i
la meva ignorància sobre el Tadjikistan, que la noia emigrada em va fer descobrir quan em va donar conversa a la petita localitat de la
Toscana. El món és més ampli, divers, mestís i atractiu que
l’etnocentrisme habitual del nostre melic. Des d'aquell dia el Tadjikistan encarna als meus ulls el somriure d’aquella noia i el regust del seu gelat
de stracciatella, pronunciat amb un accent encara més deliciós si el
receptor hi posa una mica d’obertura d’esperit davant les descobertes de la confraternització. Els anomenats
centri minori o petites viles de les
regions històriques italianes són un tresor amagat, igual com el
Tadjikistan.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada