Demà diumenge 21 és lluna plena de juliol, espectacle gratuït amb aforament il.limitat. De vegades l’anomenen superlluna perquè sembla més grossa i lluent, atès que l’òrbita el.líptica es troba al perigeu o punt més pròxim a la Terra, però qualsevol lluna plena mensual és capaç de convertir-se en superlluna en funció de múltiples circumstàncies: la visibilitat, el punt d’observació, el grau d’interès particular que hi aboqui cadascú. He dedicat algunes nits a embadocar-me davant del fulgor lunar projectat sobre el mirall arrissat del mar. La lluna té nits de glòria i també nits anònimes, d'una indiferència quasi científica. El punt d’observació és important i cadascú té les seves predileccions: la finestra de casa, el front marítim, algun turó veí, un oasi del desert.... No
és ben bé una il.lusió òptica, però l’atractiu es troba en la il.lusió. Durant molts anys vaig creure que el clar de lluna a la platja de Tamariu refulgia com enlloc més del planeta. En canvi la foto adjunta és al coll de Sa Perafita, a Cadaqués. El deixant dels riells platejats damunt del prodigi de la badia de Cadaqués, tocada per la claredat letàrgica de la nit il.luminada, hi compon una boca d’escenari a la italiana que penetra lentament per les escletxes de l’ànima.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada