La bellesa del paisatge és opinable, però existeix i salta a la vista

Alguns pretenen que el paisatge és una construcció de l’esperit, un idil.li del pensament, una valoració subjectiva de cada mirada i cada època. Això no és ben bé cert. La bellesa del paisatge és opinable i fa de mal codificar, però existeix per ella mateixa. El paisatge és un teló de fons amb ressonància afectiva, un sumari de colors amb poètica adherida, el resultat d’interioritzar una visió de les coses, un sistema de formes treballades per la natura i les persones, l’expressió d’una manera de viure i d’un ordre econòmic i cultural. L’ingredient més atractiu no és només la bellesa plàstica, sinó el significat que adquireix per a cadascú. En definitiva, el paisatge és sempre un punt de vista. La vivesa d’alguns escenaris depèn de la mirada que s’hi posa, de la mateixa manera que tocar el piano no consisteix a encertar cada tecla i percudir-la, sinó fer-ho amb una sensibilitat particular, amb una passió pròpia. Alguns dies topo davant del paisatge amb quadres més vitals que als llibres d’art, com el de la foto adjunta al Coll de l'Ullat, a la cara nord dela serra de  l'Albera fronterera. M’agradaria entendre la bellesa del paisatge, no només percebre-la. Intueixo que fa emergir de les nostres il.lusions una veritat secreta sobre nosaltres mateixos. Però la felicitat no sempre és possible ni estable, la qual cosa no impedeix l’impuls recalcitrant d’anhelar-la, la temeritat d’empaitar-la, el dolor de posseir-la per un instant fugitiu.