El mirador privilegiat del castell de Bellaguarda al Pertús

De vegades cal espolsar-se prejudicis i admetre que una antiga fortificació militar en desús i oberta a la visita pública pot haver-se convertit en indret privilegiat per la seva situació geogràfica estratègica. Des de la carretera i l'autopista de la Jonquera, el pas fronterer del Pertús es veu presidit visualment a la línia de carena per la silueta del castell de Bellaguarda, reformat per l'enginyer militar del rei Lluís XIV, Sebastià Vauban, arran de la nova divisòria estatal imposada pel Tractat dels Pirineus del 1659.  El consistori del Pertús fomenta la visita del castell de Bellaguarda (amb cita prèvia tot l’any o bé a l’estiu sense limitacions) i hi munta algunes activitats culturals. No ofereix només una panoràmica geogràfica sobre les dues planes bessones de

La força del retrat escultòric de Sòcrates el rebel

M'agrada remirar aquesta famosa “erma” (en italià pilastra rectangular que fa de peanya) de Sòcrates al Museu Arqueològic de Nàpols. La peça en marbre de Carrara, de 176 centímetres d’alt, és una reproducció romana de l’original en bronze atribuït a l’escultor grec Lisip, però l’important és que va ser encarregada pels ciutadans atenencs penedits d’haver condemnat a mort el filòsof i col.locada en un lloc destacat de la ciutat. La còpia romana té una característica pròpia: a la peanya s’hi troba inscrita en grec la frase del seu diàleg titulat Critó: “Cal doncs examinar si tot això que dius s’ha de fer o no; perquè jo, no d’ara, sinó de sempre, tinc el principi de no obeir a res més que aquella raó que, en haver-la examinada, em sembla millor” (aquí en traducció de Carles Riba, sempre una mica cargolada). L'invent de la democràcia participativa a Atenes no va impedir la infamant condemna a mort de Sòcrates l’any 399 aC per haver posat en dubte la capacitat dels ciutadans d’exercir la llibertat, qüestionar el fonament teòric del sistema, simpatitzar amb el model rival d’Esparta i estimular vicis tirànics. Es va estimar més suïcidar-se tot bevent la cicuta que no recórrer a un dels drets d’aquella democràcia: la llibertat d’expressió de tot ciutadà per defensar-se d’una acusació. El seu deixeble

Massa gent per arribar a nedar al peu del campanar de Cotlliure

El programa del canal de televisió France 3 “El poble preferit pels francesos” acaba d’elegir Cotlliure en l'edició d'aquest 2024  i no sé si li ha fet gaire favor. La massificació turística hi és cada vegada més excessiva i els preus més cars. Cotlliure s’ha convertit en un decorat. Només suma 2.400 habitants censats, 500 menys que fa 10 anys, mentre que el municipi veí d’Argelers supera els 10.000, amb els serveis corresponents. Té molts més visitants que residents. Però, malgrat tot, encara m’agrada nedar al peu del seu famós campanar, plantat al mar perquè era un antiga torre faronera del segle XVII, posteriorment adossada a l’església parroquial i cofada amb la cúpula rosada. Només d’arribar jo tenia per costum anar a saludar dos vells coneguts: Antonio Machado i Jojó Pous. Un a l’entrada del cementiri vell, l’altre al bar més concorregut del poble, que ell regentava. A Machado encara li comento coses d’actualitat, que li donen la raó en tants aspectes. A Jojó també els hi comentava i, recalcats a la barra del seu bar, aviat ens posàvem d’acord. Des del 27 de febrer del 2013 reposa just al costat d’Antonio Machado. Procuro anar-hi també fora de temporada, entre setmana,a l’hivern, quan l’escenari entra en una

El triomf actual de Vivaldi en contra dels capricis de la moda

No és cert, com afirmava Stravinski per fer-se l’enfant terrible, que Vivaldi escrivís 600 vegades el mateix concert, ni tampoc que s'hagi convertit en música d'ascensor o de supermercat. Aquestes opinions insinuen que es tracta d'una música lleugera, complaent, fàcil, centrada tot sovint en el virtuosisme del violí i la veu femenina, en els tons pastel del rococó venecià. Els partidaris de la visió decadentista de Venècia menystenen la clara música de Vivaldi perquè no han parat mai atenció al prodigi que es produeix diàriament al moll venecià de les Zattere, quan al punt del migdia les dues esglésies palladianes veïnes del Redentore i les Zitelle entaulen un majestuós diàleg de campanes i la caixa de ressonància del canal l’escampa

Una mirada diferent sobre el castell de Sant Ferran de Figueres

Bufava una tramuntana de categoria i el president de l’Associació d’Amics del Castell de Sant Ferran de Figueres, Joan Carné, em va fer visitar la carcassa buida de la colossal fortificació militar amb una mirada diferent, més marcada pel valor patrimonial i ciutadà que per cap gesta bèl.lica, d’altra banda molt comptades al llarg dels seus tres segles d’història. Només el pati d’armes de la foto adjunta mesura 150 metres de llarg per 80 d’ample. L’obra faraònica d’enginyeria militar no va servir mai de gran cosa i va ser expugnada amb facilitat a cada batalla. Els adversaris francesos la van titllar de “la belle inutile”. Bella ho és, i molt, un cop alliberada de mites i usos antics. Tot recorrent-la amb la

La lluna plena de demà, la de cada mes, la lluna

Demà diumenge 21 és lluna plena de juliol, espectacle gratuït amb aforament il.limitat. De vegades l’anomenen superlluna perquè sembla més grossa i lluent, atès que l’òrbita el.líptica es troba al perigeu o punt més pròxim a la Terra, però qualsevol lluna plena mensual és capaç de convertir-se en superlluna en funció de múltiples circumstàncies: la visibilitat, el punt d’observació, el grau d’interès particular que hi aboqui cadascú. He dedicat algunes nits a embadocar-me davant del fulgor lunar projectat sobre el mirall arrissat del mar. La lluna té nits de glòria i també nits anònimes, d'una indiferència quasi científica. El punt d’observació és important i cadascú té les seves predileccions: la finestra de casa, el front marítim, algun turó veí, un oasi del desert.... No

La bellesa del paisatge és opinable, però existeix i salta a la vista

Alguns pretenen que el paisatge és una construcció de l’esperit, un idil.li del pensament, una valoració subjectiva de cada mirada i cada època. Això no és ben bé cert. La bellesa del paisatge és opinable i fa de mal codificar, però existeix per ella mateixa. El paisatge és un teló de fons amb ressonància afectiva, un sumari de colors amb poètica adherida, el resultat d’interioritzar una visió de les coses, un sistema de formes treballades per la natura i les persones, l’expressió d’una manera de viure i d’un ordre econòmic i cultural. L’ingredient més atractiu no és només la bellesa plàstica, sinó el significat que adquireix per a cadascú. En definitiva, el paisatge és sempre un punt de vista. La vivesa d’alguns escenaris depèn de la mirada que s’hi posa, de la

El casot de vinya d’Alfons Romero, a les portes del cel dels laics

M’ha costat tota una vida i escriure una colla de llibres abans de ser invitat al sancta sanctorum de l’Empordà, el casot o barraca de vinya del paratge dels Ponts de Llers on Alfons Romero aplega els seus amics al voltant d’una taula ben parada per arreglar el món tantes vegades com calgui. El 2011 es va jubilar del negoci familiar, la coneguda armeria de la Rambla de Figueres xamfrà amb el carrer Sant Pau, situada just enfront de l’altre tabernacle, la llibreria Canet i la seva rebotiga de les tertúlies. Alfons Romero és armer de cinquena generació i historiador, però ara se centra en les armes dialèctiques. Contra tot pronòstic, li va agradar el meu recent llibre El tresor de la Vajol (editorial Gavarres)