La Philarmonie de París consagra un nom molt jove: Klaus Mäkelä

Em trobava a París, disposava del vespre i la nova sala de la Philarmonie oferia la Simfonia núm. 1 de Gustav Malher, l‘anomenada “”Tità”. Les entrades eren més assequibles que a l’òpera, m’agradava aquella obra, el nou auditori (estrenat el 2015) es troba a peu de metro i hi vaig accedir amb comoditat. No sabia res del nou director titular de l’orquestra de la casa, un jove finlandès de 24 anys, que ja era director titular des de l’any anterior de la Filharmònica d’Oslo. Tenia un nom poc fàcil de memoritzar d’entrada: Klaus Mäkelä. No li vaig donar més importància, abans de quedar enlluernat  pel joveníssim mestre capaç d’extreure d’aquella partitura i d’aquella orquestra una sonoritat inèdita per a mi fins aleshores, malgrat conèixer la simfonia. A la sortida vaig seure a a la terrassa d’un bistrot del barri de la Vilette i vaig brindar al cel de la nit amb una copa de vi com si l’aventura humana, l’aventura d’haver nascut, adoptés bellesa i sentit per un moment gloriós indesxifrable, però viscut. He tornat diverses vegades a la Philarmonie quan dirigeix Klaus Mäkelä.
Ha estat nomenat director titular de l’orquestra de la Concertgebouw d’Amsterdam i de la Simfònica de Chicago a partir de la temporada vinent. Actuarà amb la formació parisenca el 29 de juny al Festival de Granada, el 13 de juliol al Festival d’Aix-en-Provence i el 3 de setembre al Royal Albert Hall de Londres, dintre dels estiuencs BBC Proms. El juny publicarà al segell Decca els concerts de violí de Sibelius i Prokofiev enregistrats amb Janine Jansen i a l’agost el primer àlbum de les simfonies completes de Xostakóvitx. La comoditat d’accés a la Philarmonie de París em continua semblant un fenomen exaltant.