Decréixer, un concepte antipàtic i alhora vital de necessitat

Créixer sembla un fet natural i positiu, però si un fill nostre creixés fins els 3 metres d’alçada i continués creixent,  tindria un problema de col.lapse i autodestrucció. Això és el que ha passat amb la moderna societat industrial: cada vegada més producció per assegurar la multiplicació de beneficis mal repartits, al marge dels recursos naturals disponibles i de la millora proporcional dels serveis públics. Els països amb més elevat Producte Interior Brut no són els que gaudeixen de més benestar, com ha quedat desmostrat per tots els estudis. Els abanderats de l’actual sistema diuen –i apliquen-- que cal continuar augmentant la producció de qualsevol cosa que generi beneficis econòmics als seus promotors com a penyora d'un progrés capaç de millorar la vida de tothom. En realitat allò que ha de créixer són les energies netes, l’agricultura regenerativa i els serveis públics de qualitat, però  creixen els combustibles fòssils, l’armament i el luxe dels milionaris. Només la mobilització social acostuma a redreçar la situació, per exemple el final del feudalisme medieval per la lluita de la pagesia, les idees de la Revolució francesa, el sindicalisme, etc, traduïts en governs que per moments s’han preocupat una mica més d’invertir en el benefici públic i el benestar general. L’actual necessitat de decréixer no significa tornar enrere de res, sinó repartir millor els recursos i gastar d'una altra manera.
De les sis grans extincions registrades en aquest planeta al llarg de la història, aquesta és la primera provocada per l’activitat econòmica humana d'un sistema determinat, no per una catàstrofe natural. Alguns es consolen pensant que no veuran el desenllaç del col.lapse o que es tracta d’un alarmisme que la vareta màgica del progrés tecnològic resoldrà en comptes d’accentuar-lo.