El Perseu de Florència, una elecció sentimental

Després d'anys de recórrer i escriure Florència,  ara prefereixo seure com qualsevol vianant al peu de l’estàtua del Perseu, a la Piazza della Signoria, i mirar passar la gent. Es tracta d’una decisió espontània i purament sentimental, no argumentada ni prevista. Deu ser que m’he cansat d’argumentar i preveure. Em vaig dedicar a conèixer els cànons reverencials de l'art, ara em ve de gust seure al peu del Perseu i contemplar sense objectiu precís el moviment humà que el volta. Trobo a l’escena un valor multiplicat que potser no ressegueix la versió oficial de la història de l’art, perquè ara intueixo que les versions oficials necessiten ser retocades per cada amant de l’art. Allò que m’agrada més del Perseu és la ubicació a un punt de pas obert a tothom, a tocar de la gent que l’admira o simplement passa i, de vegades, s’hi asseu sense mirar-lo perquè ja l’ha fet seu dintre del nobilíssim mobiliari urbà de cada dia. A Florència l’art i la bellesa ha estat massa temps patrimoni de l’ortodòxia frígida dels estetes.  A la glorieta porxada de la Loggia dei Lanzi les tres arcades gòtiques, abalconades sobre la plaça, emmarquen diverses escultures, entre les quals destaca des del 1554 el bronze del Perseu esculpit per Benvenuto Cellini per competir amb Donatello i Miquel Àngel, que també hi tenien obres exposades. La seva al.legoria del Perseu nu branda a una mà l’espasa i a l’altra exhibeix la testa que acaba d’escapçar de la Gorgona Medusa. Tothom es fixa d'entrada en la truculència de les vísceres penjant del cap de la Gorgona més que en la colossal bellesa del conjunt de la peça --i de l’indret.