Ahir dijous feia 85 anys, dia per dia, que Antonio Machado va morir de pena a l’exili de Cotlliure, el 22 de febrer del 1939, i vam anar a inclinar-nos davant la seva tomba en senyal de respecte i memòria. El poeta i una part de la seva família van voler seguir durant la guerra tota la itinerància del govern de la República (Madrid, València, Barcelona, Figueres), com a compromís personal amb la legitimitat democràtica. Antonio Mahado va passar a França per Portbou i Cervera al costat dels soldats i civils en retirada. Es va allotjar a Cotlliure i va morir 26 dies després d’arribar-hi, durant els quals només va tenir esma per escriure un sol vers: "Estos días azules y este sol de la infancia"... La tomba de Machado al cementiri vell de Cotlliure s’ha convertit amb el pas dels anys en el memorial més visitat, reconegut i simbòlic de l’exili republicà. Ahir vam dipositar damunt la llosa una branqueta florida de l’ametller bord que creix al cim del Coll de Banyuls, per on acabàvem de passar, i vam recitar a mitja veu els seus versos que tothom coneix encara avui: “Caminante, son tus huellas el camino y nada más; caminante, no hay camino, se hace camino al andar. Al andar se hace el camino, y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. Caminante no hay camino sino estelas en la mar”. En aquell moment es va alçar un buf de tramuntana, com un acompanyament orquestral de les seves iaraules que va fer flamejar les banderes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada