Un “racó de pensar” sota el gran viaducte ferroviari de Colera

Colera és un poble “amb biga” i quan hi passo procuro seure una estona als bancs col.locats sota el gran viaducte ferroviari del tren de França, sotmesos al retruny dels combois cada vegada més escassos. És un dels meus “racons de pensar”, sota l’ala d’una obra d’enginyeria que l’any 1878 ens va obrir les portes i les vies d’Europa. El viaducte de 187 metres de llarg vola 20 metres per damunt del nucli de Colera. La part superior en ferro, construïda per l'empresa francesa de Gustave Eiffel, va ser retorçada i llançada daltabaix per la tramuntana la nit del 5 de desembre del 1877, durant la seva construcció i abans de ser fixada completament als quatre monumentals pilars d’obra. En canvi els cinquanta bormbardeigs del creuer franquista Canarias i

Ahir a Cotlliure en l’aniversari de la mort d’Antonio Machado

Ahir dijous feia 85 anys, dia per dia, que Antonio Machado va morir de pena a l’exili de Cotlliure, el 22 de febrer del 1939, i vam anar a inclinar-nos davant la seva tomba en senyal de respecte i memòria. El poeta i una part de la seva família van voler seguir durant la guerra tota la itinerància del govern de la República (Madrid, València, Barcelona, Figueres), com a compromís personal amb la legitimitat democràtica. Antonio Mahado va passar a França per Portbou i Cervera al costat dels soldats i civils en retirada. Es va allotjar a Cotlliure i va morir 26 dies després d’arribar-hi, durant els quals només va tenir esma per escriure un sol vers: "Estos días azules y este sol de la infancia"... La tomba de Machado al cementiri vell de Cotlliure s’ha convertit

Nu femení davant del mar a Sitges, Tossa, Lloret, Banyuls

La primera llum encara tendra del matí extreu els millors reflexos al bronze de la Dona mediterrània, l’escultura de Lluïsa Granero col.locada el 2009 a Sitges, davant la cèntrica platja de Sant Sebastià, amb la corba de la badia, el palau de Maricel i el campanar de l’església parroquial de Sant Bartomeu com a teló de fons terrestre. Al litoral català s’han erigit altres nus femenins de la mena, en especial la monumental i subtil Dona marinera, de 2,40 metres d’alçada, encarregada el 1966 a l’escultor Ernest Maragall i Noble, situada a la Cala Banys de Lloret de Mar. En canvi l’escultura de l’actriu Ava Gardner vestida, aixecada al mirador de la Vila Vella de Tossa de Mar en record del rodatge a la localitat de la pel.lícula Pandora i l’holandès errant, entra dintre d’una altra categoria. El rècord se l’emporta

La platja d’Argelers recorda ara el camp de refugiats republicans

Per commemorar el 85 aniversari de la rebuda inhumana dispensada pel govern francès el febrer del 1939 a mig milió de refugiats republicans espanyols, meitat soldats i meitat civils, una exposició de 50 fotografies de l’època al lloc mateix on van crear el camp de concentració de la platja d’Argelers acaba de ser muntada fins el 22 d’abril per l’ajuntament de la vila i l’associació FFREEE (Fils et Filles de Républicains Espagnols et Enfants de l’Exode). Al punt on se situava l’entrada principal del camp s’aixeca des del 1999, sota els balcons de l’Hotel Grand Lido, un monòlit amb la inscripció: "A la memòria de 100.000 republicans

Dinar amb els germans Llavina al restaurant Cigró d’Or de Vilafranca

El del davantal és cuiner, l’altre és el seu germà escriptor i professor. Després de deu anys de feina a la localiat natal de Gelida, on el 2009 va rebre el premi de Cuiner de l’Any, Oriol Llavina va traslladar el restaurant Cigró d’Or al primer pis del mercat municipal de Vilafranca del Penedès. Ahir vaig dinar-hi amb el seu germà escriptor, Jordi Llavina. No era la primera que ho intentàvem, però de vegades és ple a vessar i ahir vam tenir més sort. En primer lloc, s’hi menja deliciosament bé, amb un menú equilibrat entre el primer de verdura, el segon de peix i el tercer de carn. En segon lloc, és un restaurant ampli, ben decorat, amb claror natural, cuina a la vista i còmoda separació entre les taules. S’hi pot parlar pacíficament, sense haver d’alçar la veu, en tot

La filera de xiprers com a obra mestra a Montepulciano

La bellesa del xiprer assoleix la màxima expressió al caminal de doble filera, humil i alhora triomfal, que condueix amb astúcia escenogràfica fins l’església de San Biagio als afores de Montepulciano, a la província toscana de Siena. Es tracta d’una obra mestra del Renaixement deguda a l’arquitecte Antonio Sangallo el Vell, un altre miracle artístic del Cinquecento toscà. L’harmonia de línies i proporcions del temple es veu realçada pel fet de trobar-se a quatre vents enmig de la solitud d’un prat cobert per una calma assolellada i provincial. S’inspira, a petita escala, en el projecte de Donato Bramante per a la basílica de Sant Pere del Vaticà que no es va realitzar. La rara harmonia de l’indret la protagonitza igualment el recurs al caminal de xiprers que hi desemboca de manera molt intencionada. Sóc un fervorós admirador dels xiprers a la Toscana, a l’Empordà i al conjunt del Mediterrani per la seva elegància afuada, lírica, erecta, greu i alhora gràcil. El

Surt el meu llibre "L'or perdut dels llimoners i altres narracions"

Acaba de publicar-se el meu llibre L’or perdut dels llimoners i altres narracions (Edicions de la Ela Geminada), amb relats escrits a partir d'episodis viscuts al llarg de paisatges predilectes com ara Girona, Cadaqués, Empúries, Sicília, Rio de Janeiro... S’endinsa en la memòria personal i el dietari amb un estil que vol ser líric i alhora mordaç per deixar testimoni d’una època i una actitud davant del món, descrit amb sensibilitat, ironia i amplitud de la mirada. A partir de la infantesa més àvida de coneixements, arriba fins la maduresa del viatger que sembla acomiadar-se dels escenaris recorreguts amb passió en circumstàncies molt diverses i amb un compromís amb la veritat íntima d'allò que li suggereixen. El llibre serà presentat el dimarts 27 de febrer a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres per Isabel Guzmán, el dimecres 28 de febrer a la Llibreria 22 de Girona per Antoni Puigverd i el dijous 7 de març a la Llibreria Ona-Pau Claris de Barcelona per

El Perseu de Florència, una elecció sentimental

Després d'anys de recórrer i escriure Florència,  ara prefereixo seure com qualsevol vianant al peu de l’estàtua del Perseu, a la Piazza della Signoria, i mirar passar la gent. Es tracta d’una decisió espontània i purament sentimental, no argumentada ni prevista. Deu ser que m’he cansat d’argumentar i preveure. Em vaig dedicar a conèixer els cànons reverencials de l'art, ara em ve de gust seure al peu del Perseu i contemplar sense objectiu precís el moviment humà que el volta. Trobo a l’escena un valor multiplicat que potser no ressegueix la versió oficial de la història de l’art, perquè ara intueixo que les versions oficials necessiten ser retocades per cada amant de l’art. Allò que m’agrada més del Perseu és la ubicació a un punt de pas obert a tothom, a tocar de la gent que l’admira o simplement passa i, de vegades, s’hi asseu sense mirar-lo perquè ja l’ha fet seu dintre del nobilíssim mobiliari urbà de cada dia. A Florència l’art i la bellesa ha estat massa temps

Janot Martí, l’última cosa que li va sortir bé a Cervera de la Marenda

Jean Martí, que tothom anomenava Janot, va ser el dinàmic  alcalde socialista de Cervera de la Marenda durant trenta anys, del 1965 al 1995. El retrat adjunt pertany al meu llibre del 1986 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya, l’època del nostre tracte, quan la inquietud permanent li feia obrir les portes amb freqüència als periodistes i belluguets com ell. Va ser una de les últimes coses que li va sortir bé a Cervera de la Marenda, Des d’aleshores la població del municipi ha passat de 2.400 a 1.200 habitants. L’alcalde de l’últim racó de França va arribar a vicepresident del Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló perquè quasi tothom entenia el seu socialisme arrelat, pràctic, de resultats tangibles, basat en una feina infatigable. Els mítings electorals i les reunions públiques de Janot Martí eren un espectacle assegurat, sobretot quan topava amb els vells cacics com un jugador de rugbi. L’altre espectacle privat era dinar a casa seva, abocada sobre la badia de Cervera, els llobarros locals a la brasa de rabassots que preparava la seva muller Arlette. La sobretaula consistia sovint en una sortida amb la

Si hi ha justícia inversora, Portbou renaixerà

Aquest edifici annex en obres a la gran estació ferroviària de Portbou pot ser vist com una supèrflua gota d’aigua en l’oceà de la necessitat reinversora de RENFE al municipi fronterer o bé com l’embrió d’una reparació històrica. Ahir em vaig acostar amb l’alcalde Gael Rodríguez (foto adjunta) al futur Centre de Competències Digitals de RENFE, el primer d’aquestes característiques a Catalunya i el setè d’Espanya, dedicats a la investigació i desenvolupament de tecnologies emergents al sector ferroviari. Es tracta d’una petita inversió de 260.000€ que ocuparà 10 empleats, mentre que el mateix centre de RENFE a Linares (Jaen) n’ocupa 112, el de Mèrida (Extremadura) 64, el de Miranda de Ebro (Burgos) 54, el de Terol 43, el