Acaben de sortir dues noves versions discogràfiques de les Suites per a cello sol de Johann Sebastian Bach, a càrrec de la francesa Valérie Aimard i del japonès Michiaki Ueno, la qual cosa no és cap notícia important perquè es tracta d’una de les obres més versionades de la història de la música. La notícia és la infinitat de versions sense aturador d’una obra oblidada fins que va redescobrir-la Pau Casals i va posar-la en òrbita mundial. Dintre d’una despullada senzillesa aparent, semblaven simples exercicis d’estudi per a un instrument secundari de quatre cordes que no havia estat mai solista. Fins el dia que Casals va descobrir-ne el 1890 a una botiga de música de Barcelona la
transcripció feta per la vídua de Bach, es va adonar de l’enorme bellesa que contenen, les va començar a interpretar a sales de concert de mig món i les va enregistrar el 1936 a Londres. Alguns cellistes destacats, com Yo-Yo Ma o Mischa Maisky les han enregistrades fins a tres vegades, en èpoques diferents, perquè amb el pas dels anys hi han descobert noves troballes i millores d’interpretació, dintre d’aquella despullada senzillesa aparent.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada