El luxe d’un bon concert de silenci, la millor música segons com

Alguns dies surto a escoltar el silenci. No tinc res contra la gresca compartida, ben al contrari. Els humans ens definim per anar en grup, som una espècie social, com les abelles. Això genera inevitablement una reverberació que de vegades resulta excessiva i fa enyorar la dosi de silenci per deixar reposar els timpans. Podem tancar els ulls davant de situacions desagradables, però no podem tancar l’oïda a les sensacions sonores abusives. Pel silenci hi circula un so intern que també és música, una de les millors quan se sap escoltar, amb infinites escales, ritmes, harmonies i luxes auditius. No parlo de cap silenci místic, misantròpic, primmirat ni autista, sinó productiu, compensatori i generós. Per contra allò que en català gironí anomenen “cardar fressa” representa una patologia social i pot revestir l’impacte d’una agressió. Els addictes al decibel baladrer tenen una por cerval del silenci com encarnació del buit, el seu propi buit. Pel meu cantó, estimo el luxe del silenci i, de tant en tant, me n’ofereixo un bon concert al marge de la pressa, la pantalla i el sistema en general. El silenci revela algunes veritats, si no se'l vol esprémer en excés.