El cul de Napoleó impera al pati milanès de Brera

Un amic m’ha fet cas i, de viatge a Milà, no ha deixat d’anar al museu milanès de l’Acadèmia de Brera, el segon més ben proveït d’Itàlia després dels Uffizi florentins. Un cop allà, ha tingut la gentilesa de fer aquesta foto al pati d'accés, amb la portada del meu llibre publicat l’any 2000 i la prova del delicte com a teló de fons: el cul més ben tornejat de la història de l’escultura. L'escultor neoclàssic Antonio Canova hi va representar Napoleó com al.legòrica i hercúlia divinitat nua. La peça i l’emplaçament van seduir Stendhal i més endavant a mi, per la col.locació al punt de pas obligat de l’entrada que permet observar de prop el prodigi. Alguns em van criticar l’ús de la paraula “cul” en un títol literari i, de passada, la reivindicació que feia d’aquesta regió anatòmica. Amb el mordent de la imatge carnal jo volia compensar al llarg del llibre la grisor atribuïda a la ciutat de Milà, malgrat que concentra una poderosa elegància en múltiples aspectes. Reconec la feblesa d'estar enamorat com Stendhal quan vaig adonar-me de l'eminència de l'estàtua, tot i que això no em sembla una prova de càrrec. La peça de Canova és una demostració reeixida de la bellesa d’aquesta zona corporal. Hi vaig trobar un fil conductor, una

idea pràctica. No era la del rabassut emperador, sinó la de l'escultor i la meva. En vaig extreure una referència aplicable al desig d'intimar amb els ambients de la ciutat i amb els que m‘esperaven en tornar a casa. L'editor va posar a la portada del llibre El cul de Napoleó o la revelació de Milà (Edicions 62) una faixa de promoció que proclamava: "La descoberta apassionada d'un gran escenari: Milà. Una nova síndrome de Stendhal". Encara no m’he desprès d’aquella faixa. (foto Joan Safont)