Pàgines
31 de gen. 2024
La cistelleria innova molt més enllà dels cistells
29 de gen. 2024
L’infinit univers redescobert de les Suites per a cello de Bach
26 de gen. 2024
Les coses com les barreja el riu al passallís de Sobrànigues
24 de gen. 2024
L’eternitat de l’ànec amb naps a Can Bonay de Peratallada
22 de gen. 2024
El mite vivent de Riccardo Muti reapareix entre els gentils
20 de gen. 2024
Enterrar el camarada Lenin, centenari assumpte pendent
18 de gen. 2024
El estius absolutament discrets de Balenciaga a la Costa Brava
16 de gen. 2024
Els catalans de França tindran referèndum per canviar (de nom)
15 de gen. 2024
Lideratge català en barraquisme escolar, vergonya consolidada
12 de gen. 2024
Els “cannoli” sicilians o el punt d’honor de la pastisseria
11 de gen. 2024
El cul de Napoleó impera al pati milanès de Brera
Un amic m’ha fet cas i, de viatge a Milà, no ha deixat d’anar al museu milanès de l’Acadèmia de Brera, el segon més ben proveït d’Itàlia després dels Uffizi florentins. Un cop allà, ha tingut la gentilesa de fer aquesta foto al pati d'accés, amb la portada del meu llibre publicat l’any 2000 i la prova del delicte com a teló de fons: el cul més ben tornejat de la història de l’escultura. L'escultor neoclàssic Antonio Canova hi va representar Napoleó com al.legòrica i hercúlia divinitat nua. La peça i l’emplaçament van seduir Stendhal i més endavant a mi, per la col.locació al punt de pas obligat de l’entrada que permet observar de prop el prodigi. Alguns em van criticar l’ús de la paraula “cul” en un títol literari i, de passada, la reivindicació que feia d’aquesta regió anatòmica. Amb el mordent de la imatge carnal jo volia compensar al llarg del llibre la grisor atribuïda a la ciutat de Milà, malgrat que concentra una poderosa elegància en múltiples aspectes. Reconec la feblesa d'estar enamorat com Stendhal quan vaig adonar-me de l'eminència de l'estàtua, tot i que això no em sembla una prova de càrrec. La peça de Canova és una demostració reeixida de la bellesa d’aquesta zona corporal. Hi vaig trobar un fil conductor, una
9 de gen. 2024
La tramuntana torna a batre poderosos rècords a Portbou
8 de gen. 2024
El luxe d’un bon concert de silenci, la millor música segons com
5 de gen. 2024
És català qui viu i treballa a Catalunya, també àrab o negre
Durant la meva infantesa sentia amb freqüència la paraula “xarnego” en sentit despectiu. Ha desaparegut de l'ús corrent perquè les forces polítiques democràtiques d’oposició al franquisme van entendre que necessitaven englobar tothom, de manera que van dictaminar que “És català tot aquell que viu i treballa a Catalunya”, Francesc Candel va escriure el llibre Els altres catalans i de l’antiga animadversió no se’n va parlar més a nivell general. També se’n pot dir assimilació. Ara cal la mateixa operació amb els nombrosos immigrants àrabs, negres o sud-americans, malgrat que alguns siguin de religió o color de pell
4 de gen. 2024
Els grans cafès de Perpinyà es regeneren de mà en mà
2 de gen. 2024
La glòria del Canigó nevat, una vitalitat anímica
Molts països tenen una “muntanya sagrada” com a centre d’antigues llegendes, elevacions prominents d’atractiu mític i real. A Catalunya el massís del Canigó compleix aquesta funció amb tota elegància. La seva aparició al fons de l'escenari del paisatge depèn de si bufa tramuntana per esbandir l’horitzó. Són dies agraïts pel dibuix accentuat amb punta fina i or tebi del color de les coses, quan la claror de l'aire invita a palpar la turgència de les formes de la vida. Aleshores el paisatge es deixa mirar com el petit parnàs possible d'un quadre de Tiepolo portat a la realitat. A l'estiu els colors grisosos, blavissos o morats de la mola muntanyosa, nimbada per un tel de calitja, són d'una prestància sumptuosa. A l’hivern la lluor de la neu excitada pel sol dona al Canigó un fulgor diamantí, una vitalitat anímica que magnifica la ratlla de l'horitzó, l'incentiva, l'aproxima, l’exalta. El paisatge sempre ha necessitat la mirada de la cultura per ser desxifrat i una mica de poesia per valorar-lo entre la gent. A la majoria de catalans ens costa recordar que el Canigó es troba íntegrament en territori francès, com un detall merament administratiu. La seva presència mítica en la nostra mirada deu molt