Napoleó encara es pren per Napoleó, també al cinema

L’última superproducció de Ridley Scott amb Joachim Phoenix en el paper de Napoleó que s'estrena avui remata la quantitat de vegades que la vida del rabassut general  ha estat portada al cinema i l’empremta que conserva en l’imaginari històric. Va ser el cabdill modern més contradictori, megalòman i momentàniament victoriós de tots, tot i que el seu meteòric poder només durés del 1799 fins la derrota de Waterloo el 1815. Hereu i estabilitzador d’algunes conquestes de la Revolució del 1789, va assentar l’Estat francès modern a través del codi civil napoleònic, però també un imperialisme ferotge. Les seves glorioses batalles van costar un milió de morts francesos i dos milions més a la resta d’Europa. L’ex primer ministre socialista Lionel Jospin va oferir-ne una valenta revisió el 2014 al llibre Le mal napoléonien, al qual es preguntava si els anys fulgurants de l’emperador havien servit de res a França i Europa: “La resposta és no. També temo que hagi privat França i l’Europa d’aleshores d’un altre destí més fecund”. El nacionalisme alemany, que conduiria a la unificació el país i la seva hegemonia europea, es va formar al llarg del segle XIX en contraposició precisament amb les idees franceses. A Espanya la invasió napoleònica desembocaria en el retorn de l’absolutisme borbònic. Napoleó va donar com a resultat la restauració borbònica també a França en la persona del reaccionari Lluís XVIII, germà del Lluís XVI guillotinat vint anys abans. A tot l’àmbit europeu va frustrar els partidaris de les noves idees de la Il.lustració francesa. Tot i així Napoleó encara es pren per Napoleó als ulls de molts espectadors actuals i fomenta la versió vertical, messiànica i simple de la història.Alguns historiadors francesos ja han posat al crit al cel per les llacunes de la pel.lícula, començant pel fet que és d'un director anglès.