Hi ha un lloc al qual em descalço amb devoció

Un rectangle de gespa pot tenir història, inventiva, sentiment, expressivitat, valors, grandesa, eloqüència, vitalisme, melodia, equilibri... Inclús pot tenir una filosofia sobre la continuïtat, que és el contrari de l’immobilisme i de la poderosa força de la inèrcia. La gespa de la terrassa de l’Almadraba Park Hotel de Roses, germà bessó “marítim” del Motel Empordà de Figueres, propietat de la mateixa família, va ser plantada al moment d’inaugurar-lo el 1969 i és la mateixa des d’aleshores, meticulosament conservada pels jardiners en un estat impecable. S’ha convertit, als meus ulls i als meus peus, en un dels principals atractius de l’establiment abocat al golf de Roses, erigit a l’indret més bonic del món que va de Cadis fins a Grècia. Però això calia saber imaginar-ho abans d’edificar i ser capaç de convertir-ho en un valor reconegut, una cultura de l’hospitalitat, un lloc de reconfort.
Aquesta gespa forma part del grau d’autoexigència de la casa, d’una determinada manera de fer les coses instaurada pel fundador Josep Mercader i renovada pel successor Jaume Subirós i els seus fills. A les persones que ens agrada tocar de peus a terra, ens proporciona cada vegada l’ocasió somniada de descalçar-nos i sentir la carícia nua de l’herba tendra. L’encatifat d’una gespa no és el mateix que un prat natural, més irregular i clapat. La d’aquí, curosament regada i pentinada, comunica una voluptuositat, una flonjor torbadora. De vegades també es pot besar i ser besat amb la planta dels peus. (foto Quim Curbet)