El pas dels elefants d’Aníbal encara ressona avui

Els elefants de l’exèrcit d’Aníbal en ruta contra Roma des de Cartago (actual Tunísia) a través de la costa mediterrània ibèrica són la imatge d’impacte d’una guerra de proporcions insòlites, un desplegament mai no vist, que va determinar el futur històric de tota la regió. La recent troballa arqueològica a Còrdova d’un os de peu d’elefant d’aquella època els ha tornat a posar d’actualitat. Tot resseguint el curs del riu Segre, el fabulós exèrcit d'Aníbal, que alguns historiadors xifren en 100.000 homes, va passar el Pirineu el maig de l’any 218 aC pel coll de la Perxa (Cerdanya). Els 37 elefants de l’expedició eren autèntiques unitats blindades, amb els flancs protegits per plaques metàl.liques, coronats per una torre des d’on actuaven arquers i llancers. Després de travessar el Roine i els Alps nevats i de la primera batalla contra els romans al nord d‘Itàlia, a Aníbal li restaven tan sols 7 elefants, dels quals 6 van morir en successius enfrontaments o bé de gana. L’únic supervivent va ser utilitzat perquè Aníbal pogués fer entrades triomfals a les ciutats italianes que conqueria. Al capdavall, el general romà Publi Corneli Escipió, dit Escipió l’Africà Maior, va desfer Aníbal a la batalla de Zama (Tunísia) el 202 aC.
L'expedició cartaginesa representava una gesta insòlita per a les poblacions locals i va deixar-hi una empremta llegendària, que vint segles més tard encara evocava Jacint Verdaguer al poema èpic Canigó, a través de la fada Mirmanda:

Cent elefants segueixen, com serres que caminen.
Damunt el més altívol, en torre cisellada,
Hanníbal atravessa la immensa serralada;
al veure'l jo dels núvols baixar, a no ser fada,
de genollons en terra l'hauria pres per déu.