Algunes postes de sol són per aplaudir, quasi ningú no ho fa

A la badia de Roses la posta de sol resulta alguns dies incendiària. L’horitzó s’empassa en pocs minuts el cor ardent del sol i transfigura el cel. L’espectacle es desfà als dits com una esperança perduda i obre pas al clar de lluna damunt l’ondulació del mar. N’hi hauria per aplaudir durant els  instants --tan quotidians i alhora victoriosos-- en què l'horitzó adopta el color carnal i llustrós de la taronja sanguina. Ningú no aplaudeix, això sembla reservat a les platges d’Eivissa, tot i que allà el públic i els disc-jockeys ja porten segurament  l’eufòria posada. Durant els instants de la posta caldria desconnectar els telèfons mòbils i guardar silenci, muts i meravellats. Potser l’escena admetria, com a molt, el luxe auditiu d’una Suite de Johann Sebastian Bach tocada al violoncel, si es considera el silenci un jutge massa sever. Algunes revistes il.lustrades de viatges, d’inspiració mental nord-americana i difusió internacional, cometen la insensatesa d’establir un rànquing de les postes de sol més acreditades sobre la base de la fotogènia que els atribueixen. La pretensió és absurda perquè la dimensió afectiva d’aquest espectacle quotidià va lligada a la predilecció de cadascú per un lloc donat. Alguns mites són universals, les postes de sol sempre són locals.