Els millors poemes s’han de desplegar als murs de les ciutats

Un del destins més alts dels bons poemes és acabar escrits en lletres de pam als murs de la ciutat i que els transeünts recordin amb un punt d’emoció que se’n saben fragments de memòria des d’adolescents, com li ha passat al cèlebre “Le bateau ivre” (El vaixell ebri, en traducció de Joan Brossa), d’Arthur Rimbaud, escrit el 1870 quan l’autor tenia 16 anys, en un deliri de precocitat. Des del 2012 el centenar de versos alexandrins d’aquest poema es despleguen íntegres a la tanca perimetral en pedra de l’antic seminari de Saint-Sulpice (actualment Oficina Central d'Impostos) a la Rue Ferou de París, a tocar de la cèntrica la plaça de Saint-Sulpice del Barri Llatí. Arthur Rimbaud s’acabava d’escapar de casa a la ciutat natal de Charleville i com a tarja de presentació en els ambients literaris de París va enviar les 25 quartetes de “Le bateau ivre” a Paul Verlaine, amb el qual establiria un relació estreta i accidentada. El vaixell ebri començava una singladura que l'ha portat fins avui a través de tots els tumults de la poesia. Generacions seguides han recitat amb ritme prosòdic incomparable: “J’ai vu des archipels sidéraux ! et des îles/ dont les cieux délirants sont ouverts au vogueur:/ Est-ce en ces nuits sans fond que tu dors et t’exiles/ million d’oiseaux d’or, ô future Vigueur?” En la traducció deguda a Joan Brossa, el ritme hi perd ben poc: “He vist els arxipels siderals! i les illes on els cels delirants s’obren al remador: És en les nits més fosques que dorms i t’exilies, milió d’ocells d’or, oh! Vigor del futur?”.
La versió original íntegra la pot llegir a mitja veu qualsevol “flâneur” d’avui al llarg de la Rue Ferou, mentre intenta compassar-hi el seu pas embadalit.