Les muses no regalen mai res, ni als millors escenaris

Durant alguns anys, quan començava, creia que a llocs com aquest tot allò que volia escriure rajaria amb més facilitat. Al llarg del temps he comprovat el contrari. L'anomenada inspiració no depèn de condicions ambientals favorables, sinó de causes més arbitràries, imprevisibles i tot sovint sacrificades. Les muses són senyores molt capricioses, no tenen normes, compromisos ni escenaris preferents. Val més no dependre’n gaire. La claredat apareix a qualsevol lloc després de donar-hi voltes i revoltes els dies de baixamar, a foc baix i sense parar de remenar. És la part més desagraïda i opaca de la feina. La inspiració deriva en realitat d'una depuració tenaç de les gotes de suor vessades durant els dies comuns, quan la constància ha d’enfrontar-se a la insatisfacció. La naturalitat d’estil, el mètode antiretòric de línia clara, no deixa de ser una impostura laboriosa. Les muses no han tingut mai un comportament coherent, no regalen res i la collita resulta incerta, al marge de la bellesa de l’escenari. Tot i així, amb elles o sense, sento que formo part d’aquest enclavament, dels roncs canviants d’aquest mar, de la música voluble del seu vent, de la llum absorta del far, de la fusta de la taula gastada com una petxina que les onades del dia a dia han llepat fins esmaltar-la, tant si llueix el sol com si no.