El continent desconegut del cervell o el saber pendent

Durant la sobretaula d’un amable sopar d’estiu entre amics una metgessa ens va deixar anar l’altre dia que al llarg de dècades d’exercici professional ha vist avançar molt la medicina relacionada amb les “tuberies” del cos humà i ben poc, en canvi, les del cervell i malalties neuro-degeneratives. El cervell continua sent el continent desconegut, la nebulosa Capella Sixtina de la biologia humana, malgrat contenir la capacitat de pensar, estimar, parlar, aprendre i recordar. L’únic premi Nobel espanyol de Medicina ha estat fins ara Santiago Ramon y Cajal el 1906 per les seves recerques sobre el cervell, les quals han avançat massa poc des d’aleshores. El cervell és la nostra ànima inaferrable, el nucli del nostre saber també ho és de la nostra ignorància, l’òrgan que ens fa humans és l’últim en la nostra comprensió, la seu central de la intel.ligència és la més obtusa de les nostres funcions. La definició d’Homo sapiens (l’Home que sap) s’ha d’agafar amb pinces. Molts científics consideren que la part més  mal coneguda és el cablejat d’uns 100.000 milions de neurones connectades dintre d’aquest casc interior, arrugat com una esponja i amb la consistència d’un flam.
La biologia evolutiva diu que el nostre cervell ha triplicat de mida des dels primers simis homínids, però una altra cosa és entendre’n el funcionament. L’augment de volum del cervell, el bipedisme (adaptació de l’estructura del cos a l’hàbit de caminar sobre dues cames) i la coordinació solidària entre membres del grup de cara a la supervivència ens va fer superiors a les altres espècies en capacitat de domini. Queda per demostrar que això hagi significat ser realment més llestos, evolucionats, constructius i feliços.