Descoberta de l’aliscafo a Sicília i de la seva inexistència aquí

Vaig descobrir l’invent de l’aliscafo o hidroala (vaixell ràpid sobre patins i alerons, en anglès hidrofoil) arran d’una estada a Palerm que em deixava dies sobrers. El port de la capital siciliana oferia excursions marítimes a illes menors del voltant que em permetien tornar a l’hotel el vespre mateix.Vaig triar Ústica. El ferri hi conduïa en dues hores i mitja, l’aliscafo només en una. Aquesta segona opció em va situar a bord d'una embarcació que es comportava a marxa lenta de manera convencional, fins que agafava embranzida i un sistema hidràulic n’elevava el casc, gràcies a aquells patins i alerons, per lliscar sobre l’aigua a més velocitat, ni que fos a costa de fer més bots. Em va semblar un invent pràctic i em vaig preguntar perquè no en teníem aquí per desplaçar-nos a les Balears. La segona descoberta va ser que n'havíem tingut i es van abandonar. A Itàlia presten servei des del 1952, dotze anys més tard es creava a Barcelona l’empresa Hidrofoil Española SA, la qual va encarregar la construcció a Holanda de tres aliscafi o hidroales per obrir rutes marítimes ràpides cap a la Costa Brava, Portvendres i les Balears. Les naus, adaptades als tallers Nueva Vulcano de la Barceloneta, van quedar ancorades al moll de Bosch i Alsina i no es van estrenar mai.
Una segona companyia, Marítima Antares, va posar en servei el 1966 el primer aliscafo espanyol (de fabricació alemanya) entre Las Palmas de Gran Canaria i Santa Cruz de Tenerife, durant poc temps. El 1971 Isleña de Navegación SA n'adquiria dos a Noruega per cobrir la ruta de Barcelona a València i Balears, però les proves no van donar el resultat esperat i van suprimir la idea. Embarcacions de la mateixa mena van ser utilitzades fins els anys 1990 per Transmediterrània, Baleària i altres navieres, però van acabar descartades pel cost de manteniment i substituïdes per ferris sense tanta rapidesa. Ara no en queda cap, a diferència d’Itàlia, Grècia o Japó.