Sentiment i pedres a la punta de fletxa del Cap de Creus

A la salvatge punta de fletxa del Cap de Creus només s’hi han aixecat dos edificis, dissenyats al seu moment pels ministeris de tutela per motius de servei acordats molt lluny. La construcció del far data del 1853, la caserna de carrabiners del 1914, convertida el 1991 pel jove anglès Chris Little en restaurant i habitacions amb vistes absolutament úniques. El Restaurant Cap de Creus no té un aspecte modern, té l’aspecte que ha de tenir una caserna de carrabiners restaurada. Les taules exteriors, redossades de tramuntana, ofereixen una visió de Cala Jugadora i la badia de Guillola que s’acosta molt a la idea d’olimp, parnàs o walhalla. La temperatura social s’hi dispara els caps de setmana de bon temps. Chris Little continua al capdavant de la tripulació, amb l’ull silenciós i vigilant al costat de la caixa. Mantenir aquest establiment en activitat ha estat una odissea homèrica. Unes anxoves confitades de Cadaqués, una llagosteta del Cap de Creus, una escórpora d’aspecte ferotge per fora i tan tendra per dins, un corball d’escates de platí o unes sardines grosses, grasses i fresques són plats que manifesten aquí tot el virtuosisme i produeixen un èxtasi sentimental. No és imprescindible acompanyar-ho amb un bordeus Château Margaux del 1952, serveix perfectament un blanc local d’aigüerola.
Aquells que tenen una idea decorativa de la naturalesa miren l’indret de reüll com una Antàrtida de pedra, una Acròpolis de vent, un Gòlgota de roca viva. A mi, en canvi, només d’arribar-hi se’m dibuixa un somriure als llavis i començo a sentir un formigueig a mig camí entre la pulsió física i l’adhesió anímica.