La vivor del blau de lapislàtzuli només la supera el cel de tramuntana

Les variants d’un mateix color bàsic poden ser infinites, encara més des del moment que intervé la indústria química. Tot i així els pigments d’origen natural conserven una finesa imbatible, com el blau de lapislàtzuli extret del mineral que es concentra a mines del nord de l’Afganistan. El lapislàtzuli incrustat com a pedra semi-preciosa ja apareix a la màscara mortuòria del faraó Tutankamon, però com a pigment natural per elaborar pintures no ho faria fins segles més tard. Triomfaria al Renaixement amb Fra Angelico, després amb Vermeer (el turbant de “La noia de la perla”, el vestit sencer de “Dona llegint una carta”) i finalment als cels de Van Gogh, abans de la irrupció dels pigments sintètics. És més viu i matisat que cap altre. El de les immaculades i les infantes de Velázquez resulta enfosquit. El blau cobalt de la porcellana xinesa o de Sargadelos s’acosta al blau elèctric. La intensitat del blau turquesa és més freda i latent. El tint vegetal de l’índigo aplicat a la roba texana sembla destenyit. El blau violeta dels ulls d’Elizabeth Taylor no entra en aquesta lliga. Al capdavall, l’hegemonia del blau de lapislàtzuli només ha trobat un competidor a l’altura després de Fra Angelico: la lluor abrandada dels cels de glòria que deixa la tramuntana, després d’emblavir-los amb una vitalitat anímica de fulgor diamantí.