El goig exaudit de retrobar una paraula perduda, filla pròdiga

Els que treballem combinant paraules i pensem que un adjectiu pot canviar el món topem de tant en tant amb un  mot que ens alegra el dia, igual que el buscador de pepites d’or quan ha tingut sort. Retrobar avui per sorpresa la paraula “exaudir” m’ha provocat una reacció de tendresa alfabètica. Designa la idea d’escoltar un prec i concedir allò que demana, tal com la defineix el diccionari. Prové del llatí exaudire i forma part de totes les llengües derivades. En aquesta fascinació sobtada davant d’una paraula concreta, atrapada al vol de qualsevol lectura, hi intervenen connexions del subconscient de cadascú. La fulguració que m’ha causat el fet de topar amb la paraula “exaudir” no deu ser aliena al fet que sigui el pinyol, la frase de lluïment repetida tres vegades in crescendo al final de l’ària “Di Provenza il mar, il suol” de La Traviata, una de les més cèlebres per a baríton del repertori de Verdi. Alfredo Germont fuig de la Provença a París per amor de la mitja virtut Violetta, el seu pare va a retrobar-lo i li recorda les dolçors de la terra natal que ha abandonat: “Ma se alfin ti trovo ancor, se in me speme non fallì. Se la voce dell’onor in te appien non ammuti. Dio m’esaudì! Dio m’esaudì! Dio m’eusaudì!”.
He retrobat la paraula al llibre d’Erri de Luca El més i el menys, en traducció d’Albert Pejó a l’editorial Bromera: “Com a escalador sé que un cim assolit exaudeix un desig en la mateixa mesura que l’exhaureix”. Està ben dit i ben traduït. La meva curiositat lectora s’ha vist exaudida.