M’han regalat un xiprer, un símbol, un indicador viu

Com amant declarat dels xiprers en el paisatge, vaig assistir fa deu anys a la inauguració de l’exposició de pintura i escultura de Pilar Farrés titulada “El deliri del xiprer” al pati neoclàssic de la casa Pagès i Bofill de Figueres, presidit per dos sumptuosos xiprers. Li vaig dedicar un article, després incorporat a algun llibre meu, en consonància amb l’afuada elegància, la distingida lírica d’aquest obelisc vegetal, d’un sobri color perenne replegat sobre ell mateix.  Ara, deu anys després, l'artista m’ha volgut agrair aquell escrit amb l’obsequi d’un dels seus mini-quadres sobre el tema i ens hem fet la foto al peu d’un xiprer. Durant aquests última dècada Pilar Farrés ha signat una colla d’altres exposicions i en prepara més, individuals o bé com organitzadora incansable de mostres col.lectives, de vegades amb fils conductors més embolicats que la simplicitat culminant del xiprer.
A desgrat del pas dels anys, tant ella com jo mantenim una vella fidelitat de la mirada cap a aquests punts d’admiració de la gramàtica del paisatge. No ofereixen ombra ni fruit aprofitable, però han tingut i tenen moltes funcions, entre les quals recordar-nos un sentit de l’elegància natural i la necessitat de valorar-la enfront del pas implacable del temps i les destruccions innecessàries habituals. (foto Josep M. Dacosta)