Àngela Vinent em va demanar de presentar ahir a la Llibreria Altaïr de Barcelona el seu últim llibre Hores pallareses, que pot semblar escrit en prosa i en realitat és poesia pura, una oda lírica, l’elegia per part d’una narradora –també pintora, cuinera i hortolana— dotada amb gran domini de la composició literària i capaç de muntar un univers creatiu, evocador i alhora pràctic, com el periodisme dels seus orígens. El nou llibre sembla un dietari d’observació de pas dels dies i les estacions de l’any, però sota aquesta aparença ofereix una novel.la de la vida en general. Pot semblar que conté pocs personatges, com un monòleg de l’autora, quan en realitat n’hi desfilen tota una processó, encapçalada pel personatge principal que és l’estimació, l’amor destil.lat a cada pàgina. Podria semblar un llibre protagonitzat per un punt concret del Pallars, però en realitat l’escenari geogràfic actua de plataforma de llançament de tantes altres coses, perquè el localisme ben entès és allò que ens obre tots els altres horitzons.
La muntanya de Sant Corneli, que l’autora contempla davant de casa seva, és el topònim més citat, quasi a cada capítol, com una obsessió. Quan van preguntar al pintor Claude Monet per què insistia durant llargs anys a pintar el mateix motiu floral, va contestar “No m'interessen els nenúfars, sinó que el que s’esdevé entre ells i jo”. Aquesta és la clau. (foto Salvador Sansuan)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada