El punt precís per casar-se als jardins lloretencs de Santa Clotilde

Al punt precís de la foto adjunta hi va muntar la cerimònia del seu casament civil un amic meu, amb el qual vam tornar ahir ufans al lloc del crim, per confirmar la dissortada regla d’or que caracteritza aquest país: el millor s’acostuma a trobar al costat del pitjor i cohabiten com poden. La passejada als jardins d’estil italià de Santa Clotilde, de 27 hectàrees a Lloret de Mar, ens va permetre comprovar un estat de manteniment impecable que seria l’enveja a molts altres llocs, ja no diguem quan es troben abocats al Mediterrani com aquest dissenyat per l’arquitecte paisatgista Nicolau M. Rubió i Tudurí el 1919 per al propietari Raül Roviralta Astoul, rehabilitat primorosament el 2012 per l’arquitecte barceloní Artur Bossy i ara de propietat i visita pública. El disseny original s’ha vist enriquit per aquell manteniment impecable que el fa lluir amb tota la delicadesa del món. La delicadesa no ha estat precisament la principal característica de l’urbanisme desplegat a la resta del paisatge de Lloret. El cronista Ramon Iglesias escrivia el 21 d’abril del 2019 a l'enyorat dietari dominical que publicava al Diari de Girona: “Cal donar per perdut Lloret de Mar, ja no forma part d’aquella Costa Brava de l’imaginari romàntic planià. Afrontem la realitat i donem Lloret de Mar com a poble perdut de la Costa Brava. Rendim-nos, cedim-lo juntament amb Blanes al Maresme i concentrem-nos a protegir amb radicalitat el que queda de costa”.
Tenia una part de raó, però oblidava la dissortada regla d’or del país: el pitjor hi cohabita amb el millor, com ho demostren els jardins lloretencs de Santa Clotilde. Per cert, el matrimoni contret pel meu amic en aquest punt precís de la foto adjunta s’aguanta des de fa llargs anys, com l’escenari.