Qualsevol punt infinitesimal del Mediterrani, com el de la foto adjunta, conté a la seva manera tot aquest mar nostre i representa una perfusió de la geografia global en l’ànima particular. Els articles publicats arran de la mort a París, als 99 anys, del patriarca del periodisme francès Jean Daniel, fundador i director del setmanari Le Nouvel Observateur, reproduïen la seva frase: “Primer em sento mediterrani, després francès i després jueu”. No és gaire usual que els ciutadans mediterranis siguem conscients de ser-ho, encara menys en primer lloc. Es tracta d'una identitat viscuda i rarament declarada, un sentiment de pertinença poc perfilat pel patriotisme general o local. No té bandera ni passaport, només olors, colors, gustos. Vaig escriure al pròleg del meu llibre de viatges El Mediterrani ciutat (Edicions 62, 1984): “El Mediterrani gratifica i s’empelta. És un desig incontinent. Una inclinació natural. Una atracció atàvica. Una bonança per als qui, com Ulisses, s’han estacat al pal major per no sentir el cant de les sirenes durant la tempesta. És un patrimoni baquetejat. Un aire familiar. Un flux incansable. Un port exposat i redossat alhora. Una fidelitat, una astúcia, un repte. Un orgull viatjat. Una intuïció bregada. Aquesta és tota la definició que he trobat al capdavall d’un llarg viatge i d’un obstinat retorn”. No crec que aquelles frases fossin la confessió d’un fracàs en l’objectiu del llibre. Contenien més aviat l’esperit de tot allò que he escrit després. D’aquest mar n’han sortit els principis universals de la cultura occidental: l’alfabet, el concepte de democràcia, el dret romà, el refinament bizantí, la ciència àrab medieval, el Renaixement italià, l’efímer pont català de la mar blava, el drama actual de les pasteres i la desigualtat creixent... I també una copa al moment i l’indret justos, per intentar tirar endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada