Motius per tornar aquests dies al roserar en flor del Parc Cervantes

En una ocasió em van enamorar al roserar del Parc Cervantes, al capdamunt de la Diagonal limítrof amb Esplugues. Des d’aleshores acostumo a tornar-hi per primavera. Les ciutats civilitzades disposen d’un roserar, un jardí dedicat a aquesta flor principal: el de Bagatelle al Bois de Boulogne parisenc, el rosedal del parc de Palermo a Buenos Aires, el Roseto Comunale de Roma, que m’agafa de camí quan pujo a peu al turó de l’Aventí... El roserar del Parc Cervantes és al costat de casa i brinda una efusió molt útil en el seu lirisme delimitat. Barcelona no ha estat afortunada en matèria de grans parcs, la configuració dels quals acostuma a derivar d’antics esplendors cortesans a les capitals d’Estat, com Versalles, Aranjuez, Hampton Court o Petrodvoretz a Sant Petersburg. Aquí tenim retalls de mèrit, com aquest creat el 1965 per Lluís Riudor i Joaquim M. Casamor, remodelat el 1999 per Beth Figueras, cada primavera amb tots els rosers florits a punt per enamorar-se. Un centenar de varietats procedents de dotze països hi participen des d’avui divendres a la tarda fins diumenge en la 23ena edició del Concurs Internacional de Roses Noves, el certamen més acostat que tenim a les grans cites europees com el Chelsea Flower Show a Londres, el festival internacional de jardins de Chaumont-sur-Loire a França o el desplegament de tulipes al Keukenhof holandès. El certamen del Parc Cervantes ni tan sols ha arribat a la projecció ciutadana del Girona Temps de Flors, però s’ho mereixeria.
Deu mil rosers en flor al llarg d’un jardí públic urbà és el regal que proposa aquest concurs internacional. Un cop acabat, el roserar hi continua i ofereix un dels escenaris més agraciats i calmosos de la ciutat, malgrat trobar-se entre denses vies de circulació. La Word Federation of Rose Societies va premiar el 2009 el Parc Cervantes com el millor roserar de la competició mundial d’aquell any i, encara que no sigui per això, sempre hi torno.