L’adagietto de la 5ena simfonia Mahler va fer plorar ahir a l’Auditori

Devia ser per culpa de la crema hidratant que m’havia aplicat a la cara abans de sortir de casa i es va entaforar a la comissura de l’ull, potser per una cua de refredat que arrossego o simplement per la meva condició sentimental, però ahir em van rodolar un parell de llàgrimes a la galta quan l’Orquestra Simfònica de Barcelona (OBC) i el seu actual director titular Ludovic Morlot van tancar la temporada a l’Auditori amb la 5ena simfonia de Gustav Mahler i el cèlebre adagietto del quart moviment, un fragment d’onze minuts culminants de la història del simfonisme, reservat a instruments de corda capaços de portar les notes lentament fins al límit. L’anotació del compositor a la partitura ho va deixar clar: “Mit innigster Empfindung”, amb el sentiment més sincer. Al moment de l’adagietto emergeix del silenci una suavíssima entrada de violins i tot seguit s'hi incorpora l’arpa amb clares gotes sonores. El punteig dels contrabaixos condueix al temps fort, al qual se sumen violes i violoncels per formar una onada creixent, gegantina, fins que la marea melòdica es calma i mor en una santa pau sense temps.
Va ser escrit entre 1901 i 1902, una època feliç del compositor que acabava de conèixer Alma Schindler, que es convertiria en Alma Mahler. El fet que el director cinematogràfic Luchino Visconti convertís la carta d’amor d’aquest fragment en un llangorós cant mortuori a la banda sonora de la pel.lícula Mort a Venècia és incomprensible.
La versió global de la simfonia per part de l’OBC i el director Morlot va quedar ahir a raonable distància de les més inspirades, aquelles que fan sortir de la sala de concerts amb la sensació que l’aventura humana, l’aventura d’haver nascut, adopta bellesa i sentit per un moment gloriós indesxifrable, viscut amb un parell de llàgrimes.