De tant en tant torno a algun restaurant argentí d’aquí, d’aquells que havien proliferat anys enrere. La carn ha perdut força interès per al meu gust, però hi vaig perquè em destapin una bona ampolla de malbec, que no n’ha perdut gens. Menjo els ingredients de l’
asado just per acompanyar el vi, el gran vi de Mendoza. Em fa reveure la llum radiant dels Andes, que de tant en tant enyoro, amb els pics nevats que llinden amb els núvols contemplats des del piemont cobert de vinyes. La desregulació favorable als capitals forans de l’època del president Carlos Menem (1989-1999) va afavorir la
reconversió neoliberal del model productiu, la compra de terres per part d’inversors estrangers, la renovació dels ceps, les tècniques de vinificació i les xarxes comercials, orientades ara cap a l’exportació a mercats d’alt poder adquisitiu. L’Argentina es va convertir en setè productor mundial de vi. Alguns dels seus malbecs actuals són boníssims, quasi tant com el secret amagat dels bonarda, un cep menys conegut de la mateixa procedència.
Torno als restaurants argentins d’aquí pel malbec, si no tenen bonarda. Alegra l’àpat excepte quan es beu en solitari, que és l’únic que hauria d’estar repudiat. L’abstèmia, igual com el dejuni, pot ser recomanable en moments determinats. També ho pot ser en d’altres una petita llicència etílica. Hi vaig, doncs, per l’ampolla de malbec que em fa reveure la llum radiant dels Andes puntejada per la sabonera lila de les xicrandes en flor, la vegetal escuma groga de les tipuanes, els ramellets de vermell viu de les ceibes, les infloracions gegants dels magnoliers, les contorsions paquidèrmiques dels ombús i la silueta ovoïdal dels
palos borrachos. Tot plegat pel preu d'una ampolla de qualitat.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada