La poesia secreta dels impostos, ara que toca pagar la renda

Caldria trobar una poesia als impostos, una estètica a la fiscalitat, un sentiment positiu a l’IRPF i l’IVA perquè són la garantia de la sostenibilitat de l’Estat democràtic i quasi l’únic instrument de redistribució de la riquesa. Les diferències socials es reequilibren en alguna mesura gràcies als impostos i els serveis públics que se’n deriven, però els impostos pateixen una mala imatge històrica entre les escaldades classes treballadores perquè el sistema fiscal ha estat amb freqüència indecent. Grava més el treball que el patrimoni, taxa més el diner treballat que les plusvàlues del diner acumulat, heretat o evadit. La càrrega fiscal recau en els assalariats per les retencions directes, mentre les professions liberals declaren menys del que ingressen, les classes altes dominen els viaranys de l’evasió i els milionaris paguen menys que els jubilats.
Amb una moderna reforma fiscal i una actuació eficaç contra l’evasió es resoldrien molts dels actuals deutes. La desregulació de Margaret Tatcher i Ronald Reagan va declarar la guerra als impostos, és a dir a l’Estat, i la van guanyar. Avui les grans multinacionals utilitzen impunement i amb alarmant facilitat els paradisos fiscals. La persecució del delicte fiscal és mínima i se centra en els petits evasors, en absència de voluntat política contra els grans. L’evasió fiscal a Espanya és deu punts superior a França o Alemanya, l’economia submergida representa aquí el 25% del total. Durant els últims quatre anys la Generalitat ha fet aflorar més de 1.055 milions d’euros en el pagament d’impostos que té transferits i que fins ara s’evaporaven de manera irregular, una xifra que equival al pressupost anual dels hospitals públics o les universitats.