Els fastos del centenari de la naixença de Maria Callas arrenquen aquests dies a Atenes amb la representació fins demà dimarts 9 de maig de l’òpera Medea, de Cherubini, que ella va immortalitzar a la Scala de Milà el 1953 i al teatre d’Epidaure el 1961, abans de fer-ho a la pel.lícula homònima de Pasolini (foto adjunta) sense cantar. Aquest cop les funcions tenen lloc al modern auditori de la Fundació Stavros Niarchos i el paper ha estat confiat a la soprano italiana Anna Pirozzi amb una certa vocació suïcida, no només infanticida. Molts dels papers encarnats per la prima donna assoluta encara no
han estat superats en interpretació vocal, per exemple la seva Traviata estrenada i enregistrada el 1955 a la Scala, amb direcció musical de Carlo Maria Giulini i escènica de Luchino Visconti. També ho pordríem dir de la seva Norma, la seva Tosca, la seva Medea... L'afirmació revela l’arbitrarietat en l’aparició del talent artístic, la capriciosa producció de genis al llarg de la història, malgrat la posterior aparició de primeres veus femenines d’alta qualitat que l’han intentat rellevar en el mateixos papers: Victòria de los Angeles, Montserrat Caballé, Joan Sutherland, Renata Scotto, Mirella Freni, Angela Gheorgiu, Anna Netrebko e cosí via. La Traviata enregistrada per la Caballé el 1967, amb Carlo Bergonzi al seu costat, és de primer nivell i tanmateix no desbanca el lideratge de la Callas. No l’ha desbancada ningú i això és pràcticament miraculós, al mateix nivell mític que els arguments d’òpera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada