El centenari del Grup Peralada i els límits reals de l’autobombo

L’actual generació de propietaris familiars del Grup Peralada celebra aquests dies amb desplegament de mitjans promocionals el centenari de l’adquisició del castell empordanès, convertit en imatge de marca del holding d’empreses que aplega. És lògic fins a cert punt que ho faci tot mostrant la que consideren la seva millor cara, però no que n’amaguin d’altres tant o més importants. En primer lloc, quan Damià Mateu Bisa va comprar el 1923 el castell de Peralada per 400.000 pessetes per al seu fill Miquel Mateu Pla, l’edifici ja es trobava restaurat pels anteriors propietaris, que també hi havien començat les col.leccions d’art. En segon lloc, els vins i caves no representen el negoci majoritari del Grup Peralada, sinó els casinos de joc, dels quals se’n parla poquíssim. Dintre dels vins i caves de Peralada, els de primera qualitat són minoria, mentre que el gruix de la seva xifra d’afers vinícola pertoca als populars i discrets Blanc Pescador i Cresta Rosa.
Allà on alguns hi volen veure classe, elegància i distinció, també hi abunda el classisme, el postureig i els privilegis. La brillantor de l’aristocràcia de la sang o del diner ha encarnat tot sovint un fenomen social excloent, també quan s’ha revestit amb la capa d’emprenedors i mecenes. Aquest estrat social ha rebut al llarg de les èpoques, de vegades fins avui mateix, un respecte reverencial i una presumpció d’excel.lència, encara que aquesta actitud admirativa topi amb realitats molt més matisades o silenciades.