La guerra no és només d’armes disponibles, també de negociació

La violència, l'odi i la guerra són el fil conductor de la història de la humanitat, però també ho són la negociació entre posicions diferents, l’entesa o la pau en altres moments més beneficiosos. La violència no resol res per ella sola, la pau és més fecunda per fer avançar les coses. La violència s'ha d'excloure de la vida civilitzada. Un cop dit això, és intolerable que un país envaeixi militarment el del costat per apropia-se’n, com ha fet Putin a Ucraïna. La reacció dels aliats occidentals del petit país agredit s’han bolcat més a subministrar-li armament que no a imposar una negociació resolutiva. L’enorme influència de la indústria armamentista internacional, el “complex militar-industrial” sobre els interessos del qual ja alertava el president Eisenhower el 1961, s’ha afanyat més a fer negoci que no els governs a buscar una entesa entre els contendents del camp de batalla, com si primer calgués donar sortida als stocks a costa d’algunes desenes de milers de morts i només després concloure que això no resoldrà res i caldrà buscar mitjancers per una via de sortida no militar.
El govern ucraïnès ha fet l’únic que podia fer, defensar-se. Els seus aliats l’han enllaminit amb tecnologia militar en comptes de buscar una solució fora dels camps de batalla i els cementiris, com hauran de fer tard o d’hora, quan els més pobres de cada país implicat hagin estat els principals perjudicats. El punt de partida hauria de ser sempre: tot menys la guerra. Els 28 països europeus de l'OTAN destinen un 1,4% del seu PIB anual (200.000 milions d'euros per any, a Espanya 13.000 milions) a despeses militars i han acordat quasi duplicar-ho fins el 2%. Si es busquen les condicions, una taula per seure a negociar és més barata i més eficaç per a tothom, excepte per als interessos armamentistes.