La bellesa del paisatge pot semblar opinable, pero hi és

Alguns pretenen que el paisatge és una construcció de l’esperit, una valoració subjectiva de cada mirada i cada època. Això no és ben bé cert. La bellesa del paisatge és opinable i fa de mal codificar, però existeix per ella mateixa. Es tracta d'un teló de fons amb ressonància afectiva, el resultat d’interioritzar una visió de les coses, un sistema de formes treballades per la natura i les persones, l’expressió d’una manera de viure i d’un ordre econòmic i cultural. L’ingredient més atractiu no és la bellesa plàstica, sinó el significat que adquireix per a cadascú. En definitiva, el paisatge és sempre un punt de vista. La vivesa d’alguns escenaris depèn de la mirada que s’hi aboca, de la mateixa manera que tocar el piano no consisteix a encertar cada tecla i percudir-la, sinó fer-ho amb una sensibilitat particular, amb una passió pròpia. Alguns dies topo davant del paisatge amb quadres més vitals que als llibres d’art.
M’agradaria entendre la bellesa, no només percebre-la. Intueixo que fa emergir de les nostres il.lusions una veritat secreta sobre nosaltres mateixos. Però la lucidesa no sempre paga, la felicitat no sempre és possible, les expectatives poden veure’s defraudades i de vegades guanya el mal com un engranatge impune marcat amb una ratlla de sang. Tot plegat no impedeix l’impuls recalcitrant d’anhelar la bellesa, la temeritat d’empaitar-la, el dolor de posseir-la per un instant fugitiu.