El dret a tenir i mantenir un pis és avui pura fal.làcia

És difícil imaginar que des de la transició democràtica del 1975 no s’hagués modernitzat la política de la sanitat pública o de l’ensenyament, però això és el que ha passat amb la política d’habitatge, fins la tímida llei aprovada ahir al Congrés de Diputats, en vigílies d’eleccions municipals. El dret de tot ciutadà a un habitatge digne, reconegut a l’article 47 de la Constitució, s’ha vist transformat en botí de l’especulació immobiliària. El preu de l’habitatge és avui el principal problema dels joves i les classes treballadores que s'han d'empenyorar fins les celles per aconseguir un sostre o els jubilats que no tinguin resolta la situació (el 47% de les pensions no arriben al salari mínim). S’han diagnosticat maneres de posar fre al gran negoci d’una primera necessitat com és l’habitatge, però s’ha avançat poquíssim. El volum de pisos de propietat pública protegida és cinc vegades inferior a Barcelona que a la mitjana de les ciutats europees. Encara pitjor: si l'habitatge públic construït a Barcelona els últims trenta anys no hagués revertit posteriorment al mercat lliure, un 40% del parc immobiliari de la ciutat seria avui de propietat protegida. El preu dels pisos ha pujat el doble que la renda familiar i les famílies han de destinar ara més del 40% dels seus ingressos a pagar lloguer o hipoteca.
El govern central, l’autonòmic i el municipal es juguen la credibilitat en aquesta regulació de l’augment desbocat de lloguers i hipoteques. Haurien de repetir sense parar, com un càstig escolar i sense riure, la lletra de l’article 47 de la Constitució: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, tot regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació”.