28 d’abr. 2023
El dret a tenir i mantenir un pis és avui pura fal.làcia
És difícil imaginar que des de la transició democràtica del 1975 no s’hagués modernitzat la política de la sanitat pública o de l’ensenyament, però això és el que ha passat amb la política d’habitatge, fins la tímida llei aprovada ahir al Congrés de Diputats, en vigílies d’eleccions municipals. El dret de tot ciutadà a un habitatge digne, reconegut a l’article 47 de la Constitució, s’ha vist transformat en botí de l’especulació immobiliària. El preu de l’habitatge és avui el principal problema dels joves i les classes treballadores que s'han d'empenyorar fins les celles per aconseguir un sostre o els jubilats que no tinguin resolta
27 d’abr. 2023
Un altre món existeix, aneu a Singapur
El fet que la companyia Singapore Airlines operi de fa anys des de l’aeroport de Barcelona amb moderns aparells Airbus A-350 (dos vols directes setmanals a l’estiu, a més dels cinc via Milà) és una de les particularitats d’aquella “Andorra asiàtica” situada entre els països més rics i visitats. El nouvingut s’adona de seguida que desembarca a un altre món, una dimensió insospitada, una maqueta futurista. M’hi van enviar per escriure un reportatge sobre el metro més pulcre, puntual i refrigerat del món i vaig descobrir que tot el país era igual que el metro, un hivernacle equatorial climatitzat, on els xàfecs tropicals són una expressió de tipisme sense incidència real en la vida quotidiana. El xoc amb la humitat ambiental a la sortida de l'aeroport
25 d’abr. 2023
La guerra no és només d’armes disponibles, també de negociació
La violència, l'odi i la guerra són el fil conductor de la història de la humanitat, però també ho són la negociació entre posicions diferents, l’entesa o la pau en altres moments més beneficiosos. La violència no resol res per ella sola, la pau és més fecunda per fer avançar les coses. La violència s'ha d'excloure de la vida civilitzada. Un cop dit això, és intolerable que un país envaeixi militarment el del costat per apropia-se’n, com ha fet Putin a Ucraïna. La reacció dels aliats occidentals del petit país agredit s’han bolcat més a subministrar-li armament que no a imposar una negociació resolutiva. L’enorme influència de la indústria
24 d’abr. 2023
El director de l’Hotel Aiguablava s’acosta al centenari de la casa
Divendres em van demanar de dir unes paraules a l’Hotel Costa Brava de Platja d’Aro durant el sopar de lliurament dels premis anuals de la Fundació Jordi Comas Matamala a l’històric i actualíssim Hotel Aiguablava de Fornells (Begur), representat pel seu director de les últimes dècades, Josep M. de Vehí Falgàs, que hi va entrar a treballar per via familiar el 1985. L’endemà dissabte vaig anar a dinar a la terrassa del seu establiment per celebrar-ho amb ell (foto adjunta). Una primera aproximació sobre la trajectòria de l’Hotel Aiguablava es pot llegir al meu llibre del 1994 Grans Hores de la Costa Brava per subratllar el paper fundacional de Bonaventura Sabater. Va ser als 25 anys gerent de l’empresa Forgas de Begur, es va casar amb
21 d’abr. 2023
El xamfrà del cant del cigne i l’horrorosa tanca opaca
Quan aquest edifici era la seu corporativa d’Aigües de Barcelona, al xamfrà del Passeig de Sant Joan amb el carrer Diputació, en lloc de l’horrorosa reixa opaca d'ara hi havia un petit estany amb dos cignes quasi domèstics a peu de carrer, símbol promocional de l’empresa davant de vianants i usuaris. Una petita barrera baixa impedia endinsar-se a l’estany i molestar els cignes. De vegades desapareixia algun dels dos animals o tots dos alhora, potser víctimes de la contaminació, d’alguna bretolada o de l’edat, però aviat hi reapareixien uns altres exemplars de la mateixa espècie. Eren cignes, no ànecs. L’any 2005 la Generalitat va comprar l’edifici desocupat per la Societat General d’Aigües de Barcelona (Agbar) i va procedir a
19 d’abr. 2023
El restaurant del Bulli és una cosa i cala Montjoi una altra
El restaurant El Bulli de Cala Montjoi (Roses) torna a obrir com a museu el 15 de juny de la mà del propietari Ferran Adrià. Els tickets de la visita ja s’han posat a la venda a un preu de 27,5€ per persona. Em costa entendre quin sentit té invertir 11 milions d’euros per convertir en museu les instal.lacions d’un antic restaurant, ni que fos el número 1 del món segons algunes guies del ram. Hi havia una altra opció: tornar el paratge de Cala Montjoi al seu estat anterior, “re-naturalitzar” com va fer l’administració pública al veí Club Mediterranée del Cap de Creus. No vaig ser client del Bulli, en canvi ho sóc de Cala Montjoi. Representen
17 d’abr. 2023
El paradís esbravat de la Costa Brava s'exposa doblement a Girona
Dissabte vaig assistir al Museu d’Art de Girona a la inauguració de l’exposició “Costa Brava, la descoberta del paradís 1870-1936”, comissariada per la historiadora de l’art Mariona Seguranyes amb tot l’equip de la casa i l’aportació d’altres museus i particulars, amb seixanta quadres destacats i documents d'artistes d’aquell període. La mostra tindrà un segon capítol a partir del 10 de juny sobre Cadaqués al Museu de l’Empordà de Figueres. Casualment, en aquestes mateixes dates es visita al veí centre cultural la Mercè de Girona una altra exposició titulada “Costa esbravada”, del periodista i fotògraf Miquel Riera, sobre el desastres comesos en aquell antic paradís, la qual cosa col.loca la història una mica al dia. Totes dues exposicions posen en evidència que encara no s’ha elaborat una història de la Costa Brava que aplegui els fragments dispersos amb visió de conjunt, el relat històric complet amb perspectiva d’avui, potser perquè tots els “debats Costa Brava” convocats des del 1935 fins a l'actualitat no han tingut
15 d’abr. 2023
S'acaba d’editar el meu últim llibre “L’exprés de París”
La lenta i accidentada construcció de la línia ferroviària de Barcelona a França per Girona i la connexió internacional dels trens a Portbou van consagrar l’entrada del país en la moderna era industrial i el lligam directe amb París. No va ser una empresa fàcil, però tindria conseqüències irreversibles. El llibre L’exprés de París, publicat per l’editorial Gavarres, dibuixa una trepidant història social fins avui mateix, amb la implantació de les línies d’alta velocitat. Al capítol final conclou: “Dintre de la modernitat que va suposar la revolució industrial, Catalunya s’enorgulleix d’haver estat la 'fàbrica d’Espanya'. És cert en termes relatius, però aquesta veritat es desinfla si es posa en relació amb la resta de països europeus. El fet de ser la 'fàbrica d’Espanya' no resultava gaire difícil, tenint en compte que Catalunya destacava feia segles per l’activitat econòmica i el volum mercantil del port de Barcelona. La implantació del ferrocarril i la seva connexió amb França ens van fer canviar d’època, però seria presumptuós pensar que ens van equiparar amb Europa. Ens hi van acostar, que ja és molt. L’enllaç amb França no servia tan sols per exportar taronges. L‘exprés de París no l’utilitzaven només els burgesos de vacances o els artistes més o menys bohemis. La
14 d’abr. 2023
El prodigi de la violinista Hilary Hahn al marge del pas del temps
La nena prodigi del violí ja té ara 43 anys, però això no hi fa res. La nord-americana Hilary Hahn continua enlluernant a cada ocasió, com al seu últim disc dedicat a obres de Dvorák, Ginastera i Sarasate. El fet de debutar discogràficament el 1997 amb partites i sonates de Johann Sebastian Bach era d’un atreviment i d’un resultat reservat als genis, rematat amb esclat el 2003 amb un dels discs més estimats de la meva col.lecció: la seva versió enèrgica i alhora delicadíssima del Concert per a violí núm. 2 de Bach i, encara més, del Concert per a dos violins del mateix compositor (secundada per Margaret Batjer). Vaig escoltar Hilary Hahn en viu el gener del 2011 a l’Auditori barceloní i ha tornat en repetides ocasions amb repertoris molt variats. La constància d’actuacions i d'enregistraments mostra amplitud de criteri i versatilitat, com quan ens fa redescobrir ara el Concert per a violí op. 30 del gran argentí Alberto Ginastera. Jo dec ser menys constant i
13 d’abr. 2023
La gran pastisseria francesa a vint minuts de la ratlla del Pertús
La gran pastisseria de tradició francesa es troba també a quatre passes de la ratlla del Pertús. L’aristocràtic pastís Sant-Honoré del forn-pastisseria Le Fournil des Albères, al municipi fronterer de la Roca de l’Albera, més conegut com Maison Castro pel nom dels propietaris, se situa al nivell dels grans establiments parisencs o inclús els supera. El matrimoni d’Emmanuel i Montserrat Castro, ara secundats pel fill Michaël, van començar a fer-se una reputació al forn-pastisseria del poble de Brullà, fins que el 2004 van obrir l’actual “gran superfície” a l’entrada de la Roca de l’Albera, amb una vintena d’empleats, l’aparcament sempre ple de clients i la decepció assegurada si no s’han encarregat prèviament els famosos pastissos de la casa. Sempre
11 d’abr. 2023
L’autèntic luxe del món entre quatre fustes al xalet de l’Albera
Si voleu veure i abraçar sequoies gegants de 40 metres d’alçada no cal anar fins a Califòrnia, encara que allà s’hi concentrin els boscos més abundosos. També podeu fer-ho a l’Arboretum Masjoan d’Espinelves (Montseny-Guilleries, plantades del 1860 al 1920 pel botanista Marià Masferrer, rebesavi dels actuals responsables) o bé en plena natura al fronterer Coll de l’Ullat, a 11 km de distància del Pertús per carretera. Al xalet-refugi del coll de l’Ullat (foto adjunta) hi podreu dinar i sopar amb la vista més majestuosa del massís del Canigó. Hi acudeixen excursionistes per fer el camí al Puig Neulós, el més alt de la serra de l’Albera (1.249 metres), però també automobilistes per gaudir al voltant del refugi de passejades més assequibles i igualment espectaculars entre fagedes centenàries, fonts solitàries i violetes del bosc. El vessant nord de l'Albera ha tingut molta mnés sort anb la humitat atmosfèrica que el sud. Persones de gust ben treballat i coneixement precís de la meteorologia de la comarca m’han ensenyat a triar els
5 d’abr. 2023
La bellesa del paisatge pot semblar opinable, pero hi és
Alguns pretenen que el paisatge és una construcció de l’esperit, una valoració subjectiva de cada mirada i cada època. Això no és ben bé cert. La bellesa del paisatge és opinable i fa de mal codificar, però existeix per ella mateixa. Es tracta d'un teló de fons amb ressonància afectiva, el resultat d’interioritzar una visió de les coses, un sistema de formes treballades per la natura i les persones, l’expressió d’una manera de viure i d’un ordre econòmic i cultural. L’ingredient més atractiu no és la bellesa plàstica, sinó el significat que adquireix per a cadascú. En definitiva, el paisatge és sempre un punt de vista. La vivesa d’alguns escenaris depèn de la mirada que s’hi aboca, de la mateixa manera que tocar el piano
3 d’abr. 2023
Xavier Moret: el gran viatger al petit municipi
La majoria de lectors que han devorat el libres de viatge de Xavier Moret sobre Califòrnia, Austràlia, Islàndia, Grècia, la Patagònia o el Japó (també sobre Collserola, la Costa Brava o Mallorca), així com les seves novel.les negres de l’investigador alternatiu Max Riera, deuen ignorar que aquestes aventures han estat escrites per l’autor al seu domicili rural de la Floresta (Vallès occidental) fins el 2005 i actualment a Centenys (50 habitants, al Pla de l’Estany). El gran escriptor anglès de viatges Bruce Chatwin no va parar mai de rodar pel món, igual com Moret, però també tenia el domicili a una caseta rural anomenada Homer End, prop d’Oxford, al Devonshire. A Catalunya ha sorgit un altre Homer End al petit municipi d’Esponellà, que inclou nuclis
Subscriure's a:
Missatges (Atom)