El fenomen de l’arc de Sant Martí vist i revist com a misteri poètic

Després de la pluja em desprenc de l’impermeable i em poso a mirar el cel a l’espera. Alguns dies hi ha sort i apareix l’espectacle fet a mitges entre les lleis de l’òptica i la poesia. Es tracta d'un miratge fugaç i eteri, una empremta quasi immaterial, la doble refracció de les gotes d’aigua condensades que la llum dels raigs del sol mostra en technicolor, un efecte físic directament vinculat a l’instant contemplatiu. Diuen els científics que l'arc de Sant Martí és el resultat combinat dels rebots i les desviacions de la llum dels raigs solars dintre de cada gota d’aigua en suspensió a un moment i un lloc donats. Afegeixen que el fenomen deriva de la descomposició de la llum blanca en un degradat de múltiples tonalitats de color, de les quals n’apreciem

només set. Als científics sempre se’ls ha retret la manca de poesia en els seus postulats. Haurien de venir a veure-ho mentre declinen a mitja veu els versos de l’oda “A una urna grega”, de John Keats: “La bellesa és la veritat, la veritat és bellesa, això és tot el que et cal saber”. En la traducció una mica cargolada de Marià Manent l'estrofa diu:

Quan la vellesa abati la gent d’ara
et quedarà enmig d’uns altres dols, amiga
de l’home, i li diràs: ‘Veritat és bellesa,
bellesa és veritat’: i tot el que a la terra
ara sabeu, i més ja no us caldria.