Prop de 3 millions de visitants a la casa de Dalí a Portlligat

Per celebrar els 25 anys de l’obertura a la visita pública de la casa de Portlligat, la Fundació Dalí acaba de muntar una exposició fotogràfica als jardins sobre les cinc dècades que hi van viure a l’estiu el pintor i Gala, els quals van transformar la barraca de pescadors de 22 metres quadrats en una residència i taller de 522 metres quadrats. Expulsat pel pare de la casa familiar de la riba d’es Llaner, Dalí va comprar la primera de les barraques a Portlligat l'agost del 1930. Després de la Guerra Civil, un cop retornat dels Estats Units el 1948 amb celebritat i dòlars, va ampliar-la amb les barraques veïnes per remodelar-les amb planta superior, dintre d’un contrast entre les excentricitats decoratives i la prodigiosa pau natural del paisatge. La casa de Dalí no privatitzava l’indret del tot, el petit moll continuava utilitzat pel reduït nombre de pescadors de Cadaqués. L’accés a la platja era lliure, però Dalí i Gala eren els únics residents i volien continuar sent-ho. El pintor va fer atorgar a Portlligat i a “la zona montañosa colindante” l’estatut de Paratge Pintoresc que regulava possibles construccions futures, després que la vídua d’Ubald Pell obrís l’estiu del 1947 el petit hotel-restaurant que porta el nom de l’indret, ampliat

El pont de Messina i el túnel de Gibraltar vistos com a serps d’estiu

Cada vegada que el govern italià treu la pols al vell projecte d’un pont de tres quilòmetres de llarg que uneixi Calàbria amb Sicília per damunt de l’estret de Messina i se’n divulguen simulacions gràfiques com l’adjunta, tal com s’ha fet aquests últims dies, ressona com un eco l’altre projecte igualment centenari d’un túnel ferroviari submarí de 28 quilòmetres entre l’extrem de la Península Ibèrica i el Marroc per sota l’estret de Gibraltar, una ruta que ara fan per ferri més de tres milions de persones i 760.000 vehicles cada estiu. La idea del túnel de Gibraltar s’ha vist esperonada per l’èxit

El golf i el rugbi no ho són tot al fronterer Domaine de Falgos

Sempre dic que el millor de l’Empordà es pot trobar al Rosselló i al Vallespir, amagat just darrere la frontera. Per exemple la gran finca del Domaine de Falgos, entre Sant Llorenç de Cerdans i Serrallonga, a pocs minuts de Maçanet de Cabrenys, un antic veïnat de masies agràries convertit en complex hoteler, restaurant, golf i camp de rugbi, en un paisatge de baixa muntanya completament insospitat. A aquesta propietat de més de 600 hectàrees s’hi han invertit diverses fortunes fins a donar-li l’aspecte actual. El 1979 se’n va enamorar l’home de negocis belga Michel Perkins i la seva dona, que hi van dur a terme la primera restauració. El 1985 ho van vendre a l’industrial alemany Heinz-Jürgen Mrachacz, el qual hi va doblar l’aposta. Tot seguit va

Descobrir la Casa Rocamora al Putxet amb qualsevol excusa

La Casa Rocamora és un deliciós palauet isabelí amb jardí, habitat pel col.leccionista Manuel Rocamora Vidal al carrer Ballester del barri barceloní del Putxet fins la seva mort el 1972. Ara acull la Fundació Rocamora que obre al públic les seves col.leccions i munta exposicions temporals, com l’actual sobre “El negre, del dol a la seducció”, amb vestits procedents de la passió per la moda femenina de grans autors de modisteria. La visita permet igualment contemplar les altres col.leccions de pintura, ceràmica, exlibris o mascarons de proa, a part de recórrer un casal insòlit com si fossim a la Kenwood House de Hampstead a Londres, salvant les distàncies.

Record difús del periodista Jean-François Fogel a Barcelona

No vaig saber mai què hi feia, però vivia a Barcelona durant la dècada dels anys 80 el periodista francès Jean-François Fogel, que acaba de morir a París als 76 anys. Ens trobàvem regularment per xerrar al seu pis del carrer Diputació i em deixava la seva mansarda de l’Île Saint-Louis per les meves estades a París. Era amic d’Alfons Quintà i de Montserrat Casals Couturier, entre d’altres catalans que esmentava poc, per un agut sentit de la discreció. Viatjava contínuament, tot sovint agafava l’avió per anar a portar en mà el seu article setmanal a la revista Le Point. L’apassionava l’enigma

Va anar d’un pèl que la nostra història fos perfectament diferent

La idea de partida és excel.lent i també el resultat del llibre escrit per l’historiador Xavier Carmaniu, expert en una de les branques més difícils de tota ciència: la divulgació ben documentada i alhora atractiva per als no iniciats. Se’n diu ucronia de la reconstrucció històrica basada en la lògica d’allò que hagués pogut passar perfectament, si les coses no haguessin anat a l’últim moment d’una altra manera. Es tracta d’un exercici que il.lumina amb claror inesperada les conseqüències dels capricis del passat. Xavier Carmaniu arrenca amb els primers comtes de Barcelona que es van espolsar del damunt el vassallatge de l’imperi carolingi i del regne dels francs, per acabar amb el capítol “Carles Puigdemont, president de la República catalana”, en cas d’haver-se aplicat els resultats de l’1 d’octubre del 2017. Entremig hi discorre com l’aigua clara tota la història del país des d’un punt de vista hipotètic però del tot solvent. El llibre es titula Si el timbaler de Bruc, i amb això ja està tot suggerit. El repte culminat per Xavier Camaniu té un precedent brillant en l’obra del periodista i historiador francès François Reynaert, que amb el seu treball del 2010 Els nostres ancestres els gals i altres banalitats. La història de França sense

El bar dels Templers a Cotlliure torna a canviar, com l’època

El bar, restaurant i hotel dels Templers és una institució al centre neuràlgic de Cotlliure, un focus de moltes coses, regentat durant llargs anys per René Pous i tot seguit pel fill Jojo Pous (foto adjunta). Heretat el 2013 per la néta Manée Pous, el va arrendar a Patrick Palacio, el qual hi havia entrat a treballar com a rentaplats fa trenta-sis anys i s’ha convertit en el gerent durant l’última dècada. Ara plega però no se’n va gaire lluny, atès que dirigirà Le Paco al carrer del costat. La festa de comiat de Patrick Palacio a la sala dels Templers, entapissada de quadres dels pintors que han passat per Cotlliure, ha reunit 400 persones agraïdes. Les institucions i les èpoques canvien, ja se sap. Jo tenia per costum només d’arribar a Cotlliure anar a

El fenomen de l’arc de Sant Martí vist i revist com a misteri poètic

Després de la pluja em desprenc de l’impermeable i em poso a mirar el cel a l’espera. Alguns dies hi ha sort i apareix l’espectacle fet a mitges entre les lleis de l’òptica i la poesia. Es tracta d'un miratge fugaç i eteri, una empremta quasi immaterial, la doble refracció de les gotes d’aigua condensades que la llum dels raigs del sol mostra en technicolor, un efecte físic directament vinculat a l’instant contemplatiu. Diuen els científics que l'arc de Sant Martí és el resultat combinat dels rebots i les desviacions de la llum dels raigs solars dintre de cada gota d’aigua en suspensió a un moment i un lloc donats. Afegeixen que el fenomen deriva de la descomposició de la llum blanca en un degradat de múltiples tonalitats de color, de les quals n’apreciem

Un monument pendent a Ildefons Cerdà just a la Plaça de les Glòries

 L’Ajuntament de Barcelona acaba de recuperar la vella idea pendent d’erigir un monument escultòric a l’enginyer i arquitecte Ildefons Cerdà, el creador de la trama urbana de l’Eixample com a districte central de la ciutat moderna, enfora de les muralles que l’escanyaven al Raval. És un deute clamorós escamotejat per múltiples vicissituds, igual com el pla mateix de Cerdà. Ja se li va erigir el 1959 un monument “abstracte” de l’escultor Manuel Riera Clavillé (uns blocs cúbics de formigó units per barres de ferro verticals), que es va mantenir fins el 1971 a la Plaça Ildefons Cerdà, una rotonda giratòria damunt la Ronda del Mig, i més endavant enderrocat per les obres d’ampliació d’aquest eix viari. La ubicació a tocar de l’Hospitalet de Llobregat, fora de l’Eixample, tenia poca explicació. Ara es plantegen aixecar-lo a la Plaça de les Glòries gairebé com una reparació, atès que Cerdà situava en aquest

Publicat el meu nou llibre “L’Empordà per a mitòmans”

En la línia del meu llibre anterior Apologia de l’Empordà, de Banyuls a les illes Formigues, publicat per la mateixa editorial Cal.lígraf, ara ofereixo a L’Empordà per a mitòmans una nova mirada entusiasta i informada sobre els atractius mítics de la comarca, viscuts avui sobre el terreny, de vegades darrere la petjada de la llegenda i altres amb l’esperit crític de l’inevitable canvi de temps. Les pàgines són fruit d’una llarga dedicació narrativa i una passió sostinguda per aquests escenaris que recorro com observador documentat i alhora enamorat confés. Ava Gardner, Truman Capote, Elizabeth Taylor, Salvador Dalí, la baronessa Thyssen i les seves joies, l’or de la República amagat a la mina de la Vajol, l’empremta de Josep Pla, l’escultor Arístides Maillol, la mort de Walter Benjamin a Portbou, la trajectòria del Motel Empordà de Figueres, les ruïnes d’Empúries, la frontera de

Observatori Senillosa als aiguamolls de l’Empordà i tot el que hi cueja

Aquestes quatre descomunals torres de l’antic Mas Matà, de 22 metres d’alt, plantades enmig de la reserva natural de les Llaunes al Parc dels Aiguamolls de l’Empordà, van ser construïdes com a sitges per assecar l’arròs conreat a les maresmes circumdants. Ara són un esplèndid observatori de lliure accés per contemplar des del cim la biodiversitat dels aiguamolls (amb els recs, closes, llaunes i salobrars), el teló de fons del Pirineu, la proximitat del cafarnaüm d’Empuriabrava i l’elegància de la badia de Roses. Porten el nom d’Observatori Senillosa perquè les va

El faraònic magatzem Amazon obre a Figueres i contracta mileuristes

El gegant americà Amazon ha començat el procés de contractar uns 200 treballadors al seu nou centre logístic dels afores de Figueres que obrirà aquest més d’abril, a una enorme parcel.la de 175.000 metres quadrats del polígon Logis Empordà, al nou edfici que crida l'atenció com una nova catedral al paisatge del segle XXI. En horaris rotatius diürns i nocturns, ofereix un sou brut mensual de 1.380€ (uns 1.100€ nets) per emmagatzemar, revisar, ordenar i empaquetar els productes. És un dels principals centres d’operacions de la multinacional, amb la vista posada cap a França, on

Bona notícia i mala memòria de la Fundació Cousteau a l’Estartit

La notícia que la Fundació Cousteau instal.larà la seva seu científica mundial a la capital de busseig que és l’Estartit hauria pogut donar peu a recordar la pionera estada del cèlebre comandant Jacques Cousteau a aquesta localitat a bord del vaixell Calypso i la seva exploració submarina de les illes Medes el setembre del 1954, però no ha estat així. Tot el que fa referència al mediàtic investigador i divulgador resulta més complicat que no sembla, degut a litigis familiars. En realitat la recent iniciativa d’abast internacional a l’Estartit parteix de la Fundació Philippe Cousteau, un dels fills del patriarca, però l’entitat no pot utilitzar el nom als Estats Units, després d’un plet judicial guanyat allí per la vídua i segona muller. L’estada del 1954 del comandant Cousteau a l’Estartit ja va tenir una repercussió insòlita. Entre el nodrit grup d’invitats a bord del Calypso hi figuraven el periodista científic Màrius Lleget i el fotògraf Francesc Català-Roca (foto adjunta). El mes de març

Les grans constructores que viuen de l’Estat i se’n van

Encara que sembli contradictori, les obres públiques les executen empreses privades que s’han convertit en colossos a través dels pressupostos de l’Estat. Ara una de les més grans, Ferrovial, acaba d’anunciar que trasllada la seu social de Madrid a Holanda per obtenir avantatges fiscals. Les set grans constructores privades del país que acaparen el 70% de l’obra pública (Acciona, Dragados-ACS, FCC, Ferrovial, OHLA, Sacyr i Isolux) van rebre el 2022 una multa històrica de 203 milions d’euros, la més elevada imposada mai per la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, però no la primera que rebien per part d’aquest organisme,

A qui impressiona l’atroç balanç de les pasteres?

S’ha tornat a produir la tragèdia de 62 immigrants ofegats en el naufragi d’una pastera diumenge passat davant les costes italianes de Calàbria, un atroç degoteig permanent dels últims anys davant l’absència de política coordinada d’immigració. Calculen que la demografia envellida dels països de la Unió Europea requerirà 60 milions de treballadors immigrants el 2050 i que la majoria seran africans. A Catalunya una de cada quatre naixences és de mares immigrants i contribueix a pal.liar el declivi de la demografia local. La primera nacionalitat estrangera a Catalunya són els marroquins (235.000 residents). Aquí i arreu d’Europa quasi tots