L’aparició del Canigó nevat, una celebració de l’hivern

La llum de tramuntana i la baixa humitat atmosfèrica d'aquests últims dies anticlònics fa aparèixer el dibuix enllustrat del Canigó nevat a l’horitzó, la claror excitada de l'aire invita a palpar la turgència de les formes de la vida, fa revenir les fonts del desig, fomenta la salivació de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel esbandit i encantar-se amb el vol elegíac dels falciots. A l'estiu els colors grisosos, blavissos o morats de la mola muntanyosa, nimbada per un tel de calitja, són d'una elegància sumptuosa. A l'hivern la lluor de la neu abrandada per la claror solar dóna al massís un fulgor diamantí, una vitalitat anímica. L'aparició del Canigó actua com a reactiu contra els dies espesseïts, els sentiments boirosos i els cels curts. La primera neu que colga completament el Canigó hauria de ser anunciada igual com el diari londinenc The Times informa tradicionalment de la primera nit del cant del rossinyol com a inici de la primavera.
La grandesa del Canigó no es basa en les xifres (no arriba a ser un “tres-mil” com el Carlit o el Puigmal), sinó en la visió majestuosa del massís que s’alça solitari entre les dues grans planes de l’Empordà i el Rosselló. A la majoria de catalans ens costa recordar que es troba íntegrament en territori francès, però això és un detall administratiu. El paisatge sempre ha necessitat la mirada de la cultura per ser desxifrat, una mica de poesia deliberada per valorar-lo. La presència del Canigó en la nostra mirada li deu molt al poema èpic de Jacint Verdaguer. A qualsevol país instruït els batxillers i els ciutadans en general sabrien recitar de memòria almenys els últims versos:

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
Mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.